A Viladecans Punt de Trobada, que és una revista mensual que un grup de viladecanencs i viladecanenques fem i enviem per correu electrònic a unes 1.300 persones, aquest mes de maig hi hem publicat un breu article signat per Maria Comas i que porta per títol “Una situació molt dura”. Diu així:

Des del meu lloc de presidenta del Club de Jubilats de l’Alba-rosa voldria fer algunes reflexions sobre tot el que està passant.

No es senzill, estant en contacte amb estudiants universitaris en aquests temps durs i difícils per molts, abstreure’s de les reflexions que ens fem en el dia a dia entorn a la formació universitària: Estem des de la universitat responent a la situació que vivim? Estem preservant allò essencial de la universitat? Estem fent efectiva la missió com a universitat d’inspiració cristiana?

(Hilari Raguer) Repetides oracions de la missa demanen la llibertat, però algunes ens fan demanar a Déu “la veritable llibertat” (diumenge I d’Advent, dimarts de l’octava de Pasqua, diumenge XXIII durant l’any, missa de reconciliació). Això vol dir que, segons l’Església, hi ha una llibertat que no és la veritable. Com les distingirem?

 PLAER, GOIG I JOIA

El camí que portava a la casa del vell mestre era costerut. Mentre el Marcel pujava, suant i respirant a fons, els ocells no deixaven de fer aquell xivarri que fan a l’estiu quan arriba el capvespre.

            Seu, Marcel, si us plau. Vols un got d’aigua fresca? O potser prefereixes beure del càntir?

(M. Victòria Molins. Teresiana) Comentant l'Evangeli que la litúrgia ens presenta cada dia, sovint quedo bocabadada amb l'oportunitat i la vigència de la seva doctrina. Sempre respon a l'actualitat, a la vida, a les nostres preocupacions.

Ahir ens donaven la notícia de una nova mort pel coronavirus d'un amic. Això últimament és una cosa que passa molt sovint.

 Introducció

Ahir vaig rebre una carta d’un grup d’artistes: on m’agraïen la pregària que vam fer per ells. Vull demanar al Senyor que els beneeixi perquè els artistes ens fan entendre què és la bellesa i, sense bellesa, l’Evangeli no es pot entendre. Preguem de nou pels artistes.

Homilia

Diumenge 5è de Pasqua

Barcelona, 10 de maig de 2020

Hi ha a la vida moments de verdadera sinceritat en els que, de sobte, brollen del nostre interior les preguntes decisives.

Quines són aquestes preguntes? Jo, en què crec? Què és el que realment espero? En què o en qui recolzo la meva existència? Què és ser cristià? Ser cristià és. Creure en Crist i seguir les seves petjades.

Audiència General 6 de maig 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui comencem un nou cicle de catequesis sobre el tema de la pregària. La pregària és la respiració de la fe, és la seva expressió més autèntica. Com un crit que surt del cor de qui creu i confia en Déu.

En el calendari d’aquest any, les llunes s’han abraçat perque els homes ens trobem més units en els pensament de lo “transcendent”. Per un moment, si volem, podem entendre en un sentit profund el significat del fet diferenciador i estrany que sempre hem vist en els altres col·lectius amb els qui compartim els nostres carrers. No només la informació al respecte en la  pàgina informativa d’alguna web de les institucions locals, o de l’oficina d’afers religiosos.  Avui, podem fer profundament nostre també, per un cop, l’alegria dels qui celebren el temps sagrat.

La autoría de los escritos más tardíos que forman parte del Nuevo atribuye a personajes que, en los primerísimos tiempos del cristianismo, gozaban de una indiscutible autoridad. Esto es lo que hace el autor de la homilía que nos ha llegado con el nombre de 1a. Carta de Pedro de la que leemos un fragmento (1 P 2,4-9) en la segunda lectura de este domingo. El escrito pone de manifiesto el impacto del liderazgo de Pedro en las primeras comunidades cristianas.