Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci.

4 d’agost: Diumenge 18 de durant l’any

Pregària d’aplec:

Preguem. Déu nostre, Pare i Pastor de l’Església. Feu que el vostre Esperit Sant la guiï amb la seva gràcia i la seva fortalesa

perquè mai no deixi de ser davant el món, tant amb la seva paraula com amb les seves obres, un testimoni fidel de l’Evangeli del vostre Fill Jesucrist.

Ell, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles.

Pregària de comiat:

Hace unos meses, visitando a una parte de la familia, nos regalaron un brote de una planta que nos gustaba mucho. Cuando llegamos a nuestro piso lo pusimos en una maceta con tierra y lo hemos cuidado cada día desde entonces. Teniendo en cuenta mi poca habilidad para el cuidado de las plantas, me parece un milagro que haya echado raíces y que haya crecido como lo ha hecho. El problema es que por vacaciones nos marcharemos unos días, así que… ¿quién regará la planta cuando no estemos?

Escric des de Santiago, on hem anat amb la Mercè a celebrar que fa vint-i-cinc anys que sortim junts, i que aquest inici va tenir lloc precisament en un viatge a Galícia.

Per arribar aquí, hem passat per Santo Domingo de la Calzada, i allà vaig pensar que podríem encomanar-li al sant del lloc i a sant Ermengol que mirin d’ajudar a desbloquejar la lamentable situació política que estem vivint tant a Catalunya com a tot Espanya.

Us compartiré una confidència: avui fa deu anys que vaig abraçar per primer cop la meva filla. Estàvem a Etiòpia, fets un sac de nervis i un garbuix de preguntes i il·lusions expectants. Feia anys que havíem fet els tràmits per a l’adopció i ara era l’hora de la veritat.  Va arribar un cotxe del qual sols se’n veia la cara del conductor, semblava que no era el que esperàvem perquè no veiem els nens i nenes, però va resultar que sí.

(Fra Josep Manuel Vallejo) 

Una de les claus de la vida cristiana és la descoberta de la pròpia fragilitat. La nostra misèria, fins i tot el pecat, són la via sacra que ens pot conduir, si volem, a la intimitat amb Jesucrist, molt més que la virtut o la coherència moral, que ens poden dur fàcilment a l’orgull.

Caminant a poc a poc et vas apropant. Imagino qui ets: Jesús, el Mestre, el Senyor. Se’t veu una mica fatigat, i no m’estranya, donada la vida que portes. Avui aquí, demà més enllà, d’un lloc a l’altre, sempre rodejat de gent, atenent tantes situacions de misèria i malaltia i sempre comunicant esperança. Aquesta esperança és la teva persona, el teu fer, les teves paraules i els silencis que traspues.