El doctor Oriol Quintana explica el sentit del cicle anual de la litúgia.

 

 

(Fra Josep Manuel Vallejo) Vaig trobar l’altre dia un llibre de la Viqui Molins, amb el títol “Los desayunos con sor Genoveva”. Allí narra com a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillach, a la Barceloneta, després de l’Eucaristia del diumenge, moltes persones venien a demanar un entrepà per esmorzar. Sor Genoveva es va preguntar: Per què no esmorzar junts? I a partir d’allà va començar a esmorzar amb nois drogoaddictes, marginats, semi-delinqüents... que venien a buscar-la.

Hace mucho tiempo, a finales de los años sesenta, unas religiosas dedicadas a la enseñanza, comprometidas con la transformación social propia de los valores del Evangelio, apostaron decididamente por abrir una escuela en un barrio periférico del área metropolitana de Barcelona con una fuerte presencia de la comunidad gitana. Dado que los bloques de vivienda y la composición urbana del barrio era de reciente creación, no había edificada ninguna parroquia, así que el diseño del conjunto escolar contaba con una generosa capilla para dar servicio de culto.

 

 

L’any 1987 mossèn Pere Tena va ser nomenat sots-secretari de la Congregació del Culte Diví, amb residència a Roma, i això va comportar haver d’elegir un nou president del CPL. L’entitat estava llavors en un bon moment creatiu, i en situació d’expansió.

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.

  DESCENTRAMENT

Avui, tot meditant, t'adones que sempre dones voltes i més voltes en el teu tan conegut jo. Em va passar això... faré allò... no sé què pensen de mi... em trobo cansada... i si m’estan criticant...? Jo, jo i jo.

La veu interior ara parla, suaument i delicada: No creus que ja està bé de ser el centre del món? Vols dir que no és massa avorrit? Potser que et descentressis una mica. No del tot, que és impossible, però un tant per cent important. Intentem-ho. T’ajudaré.

Diumenge XXIV de durant l’any. Cicle C

Barcelona, 15 de setembre de 2019

Tot el C. 15 de l’Evangeli de Lluc està dedicat a explicar-nos l’actitud de Déu davant els perduts. Lluc ho explica agrupant tres paràboles de Jesús: l’ovella perduda, la moneda extraviada i el fill perdut que anomenem ‘pròdig’.

Unos meses atrás, en una conversación entre amigos, alguien comentó: «Pensándolo bien, los cristianos ya sabemos cómo terminará la historia; y a pesar de eso seguimos celebrando la Eucaristía cada semana y seguimos preparando las celebraciones cada semana como si fueran únicas». Después de esta afirmación un compañero le respondió: «Bueno, es que aunque siempre celebramos lo mismo, en el fondo, cada celebración es diferente». Y la conversación se transformó en un debate per ver quién tenía razón.

¿Las celebraciones son únicas?

Fa temps en una conversa entre amics, algú va comentar: «Si ho penseu bé, els cristians, vivim en un espòiler constant: ja sabem com acabarà la història; i tot i això continuem celebrant l’Eucaristia cada setmana i continuem preparant les celebracions cada setmana com si fossin úniques». Després d’aquesta afirmació el company del costat li va respondre: «Bé, és que encara que sempre celebrem el mateix, en el fons, cada celebració és diferent». I la conversa es va transformar en un debat per veure qui tenia raó.

¿Les celebracions són úniques?

Audiència General 11 de setembre 2019

Catequesi sobre el Viatge Apostòlic a Moçambic, Madagascar i Maurici

Estimats germans i germanes, bon dia!