Ja estic instal·lat al Seminari Interdiocesà Jesús Buén Pastor de Ciudad Bolívar. Materialment i climàticament. En la sàvia precarietat d’aquesta institució. En la feixuga calor subtropical de la Guaiana veneçolana.

Aquest matí del diumenge (11 d’octubre) m’assabento que acaba de morir l’arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan Martí Alanis, a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona. Tenia prop dels 81 anys (els hagués complert el mes vinent). Ràpidament els bons amics de “Catalunya Informació” em demanen un perfil urgent del personatge i no puc deixar de recordar que Martí Alanis correspon al grup dels grans bisbes de Catalunya i de l’Església catalana de després del Concili Vaticà II.

Avui, a Roma, el papa Benet XVI ha proclamat sants: Francesc Coll i Guitart, Dominic i fundador de la Congregació de les Germanes Dominiques de l’Anunciata, perquè es dediquessin als infants i joves més necessitats; Jozef Damiaan d

Aquesta és la resposta a perquè el bisbe Joan Martí i Alanís deia que no escriuria les memòries. Preferia callar. I tindria coses a explicar. Va tractar amb la mateixa intensitat els caps d’Estat que la gent de les parròquies dels Pirineus. Va viure la transició eclesial a Espanya i a Andorra com a protagonista.

Des del passat diumenge 4 d’octubre i fins al proper diumenge 25, s’està celebrant a Roma el segon Sínode de l’Església Africana. Aquest Sínode el va convocar el papa Benet XVI dins del darrer Sínode que es va celebrar a Roma, l'octubre passat, ara fa just un any, sobre la Paraula de Déu, i el va iniciar a principis d’any amb el seu viatge al Camerun i Angola, on va lliurar als bisbes els materials de treball.

La monja benedictina Teresa Forcades, col·laboradora de CatalunyaReligió.cat, ha sortit del pas de les crítiques que ha rebut per les seves declaracions sobre l'avortament al programa Singulars de TV3 en un article a Foc Nou (Octubre 2009).

Les primeres setmanes del curs escolar comporten un seguit de reunions per garantir la comunicació i la bona marxa del curs. Sens dubte una de les més importants és la tradicional reunió de pares amb el respectiu tutor/a del fill/a.

Aquests dies m'han caigut a les mans alguns articles interessants sobre la capacitat de transmissió de la fe en un món com el nostre, on s'ha esborrat del llenguatge qualsevol reminiscència simbòlica (alhora que aflora nova necessitat de símbol) i enmig d'una cultura postmoderna que trenca, a més, amb l'eclosió moderna del segle XX (grans sistemes i grans guerres). No passa tan sols a la fe, això: el conjunt de valors humans i les seves experiències de transmissió tenen un greu problema d'adaptació a aquests nous paràmetres lingüístics i culturals.

El dia de la Mare de Déu de la Mercè, de matinada, vaig marxar de bell nou cap a Veneçuela: Barcelona, Frankfurt, Caracas, Ciudad Bolívar. M’agrada pensar que vaig del Rin a l’Orinoco, d’una gran artèria fluvial europea al majestuós riu americà que separa el Carib de l’Amazònia. Soc un home mediterrani, home d’aigua, i potser l’aigua de la mediterrània, la seva placidesa, sigui el que més em manca en aquestes latituds. Aquest gran riu en supleix la mancança, especialment ara que s’ha acabat l’estació de les pluges i baixa ple i alegre.