Avui publiquem l'article de la defensora del lector del diari El País en la que dóna compte de les queixes d'alguns catòlics sobre el tractament en premsa dels escàndols de pederàstia al si d el'Església catòlica. Us recomaneu que accediu a l'enllaç per llegir-lo complet. El text conclou que:

Només unes ratlles per recomanar-vos l'article que el periodista i capellá José María Martín Patino, que fou col·laborador de l'enyorat cardenal Tarancón, va escriure divendres passat a les planes del diari El País (aquí) i en el que clama per la professionalitat periodística, posant d'exemple les passions anticlericals, les més anacròniques, com diu, que distorsionen la noble tasca periodís

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

 

Mentre volo de Barcelona a Tenerife per participar en un Congrés Internacional sobre Fe i Cultura que organitza la Universitat de Laguna i el Bisbat de Tenerife, frueixo de la lectura de La passió. Via crucis al Colosseu, obra de Mario Luzi. El llibre, pulcrament editat per Lleonard Muntaner Editor, és una de les meravelles més grans que m'ha caigut a les mans durant aquest curs.

 

Aquesta setmana, des del portal Religión Confidencial, en el que no hi té poca mà el cardenal Rouco, ja es mostren nerviosos per la visita del papa del novembre a Galicia i a Catalunya sense passar per Madrid. “Poco sabemos del encuentro del cardenal Bertone con el Presidente de la Generalidad catalana, en plena crisis estatutaria, o con los de los responsables de Convergencia y del Partido Popular. Poco sabemos de la espera del señor Nuncio en la antesala de las visitas y del protagonismo de interlocución natural del cardenal Sistach en esos encuentros.

Encara que no ho sembli ja han passat cinc anys de la mort del papa Joan Pau II i tots recordem aquelles grans pancartes que es van lluir a Roma durant els dies de l’enterrament i de l’elecció d’un nou papa, que deien: “Santo subito”, és a dir, en italià, que fessin a Joan Pau II sant ben aviat. Jo recordo que, ben a prop de la Plaça de Sant Pere del Vaticà, durant molt de temps, se’n podia veure encara una de penjada en un balcó.