En mi casa siempre se acostumbraba bendecir la mesa antes de comer, y siempre lo hacíamos en familia. Mi recuerdo de esa bendición es una oración que yo misma continué en el monasterio y con la que cada día, seguimos bendiciendo los alimentos en la comunidad.

Esta oración reza así: Bendice Señor estos alimentos. Da pan a los que tienen hambre, y a nosotros danos hambre y sed de justícia.

Arran de la polèmica al voltant del processament del Jutge Baltasar Garzón, nombrosos col·lectius s'han mobilitzat en la seva defensa i per demanar que s'investiguin els crims comesos pel règim franquista, especialment el cas dels desapareguts.

No comparteixo aquesta reinvindicació. A banda d'altres consideracions sobre la oportunitat política d'aquesta opció, crec que la legalitat vigent impedeix clarament jutjar i sancionar aquells gravíssims crims, malgrat que alguns juristes ho han pogut defensar, emparant-se en arguments de dret penal internacional. 

 

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

 

Em conviden a parlar al Casal Bisbe Cartañà de Girona. Presideix l'acte el Bisbe de Girona i s'hi apleguen moltes persones, la majoria d'elles, dones, també alguns preveres i religiosos. Quedo astorat de la bellesa de la sala. Nova, pulcra, d'aquelles que ve de gust exposar-hi idees, perquè el marc acompanya. Hi ha, però, molta gent dreta que suporta estoicament tota la conferència i això m'incomoda.

A la Facultat de Comunicació Institucional de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu s’ha celebrat aquesta setmana el VII Seminari Professional sobre les Oficines de Comunicació de l’Església, titulat Identitat i Diàleg. Sempre resulten interessants les iniciatives d’aquesta facultat, pionera en la formació de personal per al món de la comunicació eclesial a nivell d’institucions.

El 29 d’abril proper se celebrarà el 30è aniversari de la creació de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC). Una mirada retrospectiva cap als anys vuitanta ens situa en l’encreuament de dos esdeveniments d’una importància històrica indubtable: el postconcili i l’adveniment de la democràcia, fruits tots dos de somnis molt acaronats i viscuts també per la vida religiosa.

Reconec que sobre la prohibició en una escola que una alumna hi assisteix amb vel tinc els meus dubtes. De la banda restrictiva, crec que sí que una escola pot posar límits a la indumentària. La tasca que tenen és impossible sense mesures disciplinàries, i la manera d'anar vestit n'és una. Anar com si anessis a la platja o d'excursió, brut fins a les celles, ensenyar la roba interior o tapar-se de manera que no puguis identificar l'alumne em semblarien mesures pràctiques i respectuoses.