Diumenge vinent, 17 de gener, és la Jornada Mundial de les Migracions. De fet és una molt bona oportunitat perquè que ens pot ajudar a mirar el nostre entorn social i les nostres comunitats cristianes i veure que cada vegada són més aquells que són nouvinguts, cada vegada hi ha més estrangers que viuen entre nosaltres i que participen en les nostres celebracions, que s’acullen en les nostres catequesis o que reben els sagraments.

“L’art, el gran art, té reservat un lloc especial entre les fatigues humanes, és a prop d’aquell costat de l’absolut que s’anomena gràcia, regal gratuït” (Teodramàtica IV, 103. Cita publicada a l’article “La bellesa com a itinerari vers Déu”, de Francesc Torralba Roselló, a Qüestions de Vida Cristiana nº 202: “Bellesa i vida cristiana”)

Dilluns passat, La Vanguardia publicava una ressenya sobre el darrer llibre del director de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, l'amic Jordi Serrano (Catalunya ha deixat de ser catòlica?, UPEC, Barcelona, 2009, vegeu aquí la

L'estiu passat, al concert de Miguel Bosé a Mataró, vaig fixar-me en la lletra d'una cançó, Linda, amb la que sembla va debutar a televisió. Diu, en una estrofa:

Linda, beso de aire puro

Linda, quiero estar seguro

Antes que se junten nuestros cuerpos

El passat dia de Nadal, el periodista Jaume Oliveras, publicava a El Punt l'article "La festa del Sol Nou", en què reivindicava el fons pagà de la celebració el solstici d'hivern que ja es manifesta "en cultures tan llunyanes com ara la mesopotàmica i l'egípcia, l'ària i la semítica, o l'asteca i la maia" i "marcava la victòria del Sol sobre la nit i l'inici d'un nou cicle que desvetllava les forces de la natura".

Que el tot es concentri en ú. Que el global passi al concret. La bellesa dels lletjos. La fortalesa dels fràgils. La vitalitat dels afeixugats. La festassa dels àpats diaris. La dolçor de la tarda. El crèdit dels desnonats. Els plans de pau. El perdó amb l'enemic. L'aventura de la disponibilitat: dir sí. La teràpia que deixa d'emmudir.

No va ser cap frase fugaç pronunciada a micròfon obert, sinó la resposta de Marina Geli, consellera de Salut, a una pregunta en el context d’una entrevista al diari Avui (21/12/2009). La frase va passar de la pàgina 21 a la portada amb bona tipografia: «Si als 16 ja es pot treballar, no cal permís per avortar.» Em va sorprendre tant la feblesa argumental, que salta a primera vista, que no em creia el que llegia.

Sovint les preocupacions eclesiàsticoepiscopals fan perdre els punts de referència fonamentals. Per això m’ha agrada’t rebre aquest missatge d’un amic de Valls. Parla de la seva germana, que va morir l’1 de gener a punt de complir els 84 anys. Una religiosa. Jo no la coneixia de res, ni tampoc em consta que la seva mort hagi estat notícia enlloc més enllà de l’àmbit local. Però rebo un escrit amb un breu semblança biogràfica. I quan l’acabo de llegir penso que ser creient ha de ser una cosa semblant això. Encara que no en parli ningú.

 Aquests primers dies de gener em van demanar per presdir uma celebració d’aniversari de seixanta anys de casament a la Comunitat Senhor do Bonfim. Tot i que anys enrere les parelles es casaven força joves, no és freqüent de trobar matrimonis que arribin a aquesta edat i que puguin celebrar-ho. El que crida més l’atenció en aquests casos és que no es tracta d’una celebració exclusivament familiar, sinó de tota la comunitat. A la família no se li acut fer una celebració “privada”.

Ben aviat, Monsenyor Gianfranco Ravasi, visitarà Barcelona convidat per la Fundació Joan Maragall. Ravasi, cèlebre biblista, és molt apreciat a Itàlia, on el seu reconeixement públic va més enllà dels ambients eclesials.