En una entrevista concedida a La Vanguardia, Luis Argüello, l’arquebisbe de Valladolid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, ha tornat a mostrar-nos el que no ha de fer un càrrec eclesiàstic en una societat democràtica de naturalesa aconfessional. De nou, Argüello s’ha erigit en braç executor de la màxima patrocinada per José María Aznar per mobilitzar la societat espanyola contra Pedro Sánchez, aquella que dicta: "el que pueda hablar, que hable. El que pueda hacer, que haga. El que pueda aportar, que aporte. El que se pueda mover, que se mueva." Segons Aznar, amb aquest trident n'hi ha prou per desgastar, danyar, difamar i aixecar sospites, a fi de soscavar allò que ell considera un govern il·legítim.
Les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, suggerint que Pedro Sánchez, davant la situació política actual, hauria de plantejar una qüestió de confiança, una moció de censura o convocar eleccions generals perquè aquestes són les úniques sortides polítiques previstes per la Constitució, no fan sinó replicar exactament el discurs del PP i VOX. Amb aquesta proposta, Luis Argüello se situa fora, precisament, dels límits de la pròpia Carta Magna. Les seves declaracions van en direcció contrària a l'afirmació de la no-confessionalitat de l’Estat espanyol, un article constitucional que, a més de prevenir qualsevol forma de cesaropapisme —tal com es va viure durant el franquisme—, constitueix també una defensa contra la ingerència de l’Església catòlica, i de les confessions en general, en les decisions sobiranes de l’Estat.
El president de la Conferència Episcopal Espanyola no té cap mena de vergonya a l'hora de defensar ara els postulats bàsics de la política d’assetjament patrocinats per la dreta extrema i la ultradreta contra el govern legítim de Pedro Sánchez. Tal com ha recordat el mateix president de govern, acceptar la legitimitat del seu govern és també una aplicació directa dels principis constitucionals. En aquesta entrevista a La Vanguardia, el bisbe Argüello també dona la seva opinió sobre la possible reforma de l’article segon de la Constitució. No és cap sorpresa que les seves reflexions es moguin en la mateixa línia dels postulats més extrems de la dreta espanyola.
És probable que allò que ha expressat el bisbe Argüello sigui el pensament d’una part de l’Església espanyola. De fet, les seves actituds evoquen aquelles que sostenien i practicaven alguns bisbes espanyols l’any 1931 davant la Segona República, una posició que culminaria amb la "Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món" l’any 1937, en el context de la Guerra Civil. Si en una altra època eren els militars els qui representaven un perill clar per a la democràcia, ara sembla que algunes togues i sotanes estan decididament obstinades a intervenir directament en l'esfera política de la societat.
Per sort, a Catalunya, la resposta immediata de l’arquebisbe de Tarragona ens recorda quin ha de ser el paper de l’Església en una societat democràtica. Cal agrair-li el seu valor per desmentir amb contundència i claredat les barbaritats proferides pel bisbe Argüello. La bona comunicació de l’arquebisbe Joan Planellas és un consol per als sentiments dels cristians que volem testimoniar la fe enmig de la societat. Espero que altres veus eclesials catalanes desmenteixin també les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola i frenin aquest retorn a plantejaments que crèiem definitivament abandonats.
