Vés al contingut

Una breu nota de la nunciatura de la Santa Seu en relació a les declaracions de Josep Maria Soler, abat de Santa Maria de Montserrat, han estat amplificades pels partidaris de que la unitat d’Espanya és un bé moral. Penso que la nota del nunci no esmena la plana a les opinions de l’abat, sinó simplement aclareix que aquest parla en nom propi i no del Vaticà. Obvi.

El dia 23 de gener, en un col·loqui al Born Centre Cultural de Barcelona, l’abat Soler expressà les seves opinions sobre “L’Església en la societat catalana del 2014”. Alguns comentaristes consideren que les seves afirmacions han estat matisades des de la Nunciatura Apostòlica de Madrid. La nota de la nunciatura, àmpliament recollida en els medis de comunicació d’avui, amb un diferents èmfasis, diu “esta Nunciatura Apostólica en España quiere precisar públicamente que las mencionadas declaraciones del Abad son opiniones de su exclusiva responsabilidad personal y no reflejan en absoluto la posición de la Santa Sede”. Naturalment. Penso que, contràriament d’aquells que opinen de que es tracta d’una desqualificació pública de l’abat Soler, la Santa Seu no ha fixat posició perquè algunes dels esdeveniments els quals es referia l’abat encara no s’han produït; per la qual cosa és normal que el Vaticà no pugui pronunciar-se sobre uns fets que no han succeït. És com demanar una absolució prèvia abans de cometre’s un pecat, per dir-ho de forma planera.

Si llegim amb atenció el que digué l’abat Josep Maria, es desprèn ràpidament que les seves paraules són opinions personals i no del Vaticà. El que sorprèn és que la Nunciatura Apostòlica tregui una nota per matisar les declaracions de l’abat quan aquella ha callat de forma reiterada davant de grans temes que afecten a la societat i a l’Església catòlica del nostre país. La seva actitud, fins ahir, ha estat sempre la mateixa, el silenci espès. És més que probable que aquesta nota de la nunciatura hagi estat inspirades per aquell sector de l’episcopat espanyol que, en les darreries del mandat del cardenal Rouco, consideren que la unitat Espanya és un bé moral. Així ho han expressat de forma repetida en diversos comunicats i notes pastorals la Conferència Episcopal Espanyola.

En el fons, el que passa és que una part de l’Església catòlica espanyola s’oposa a que els catalans puguem emprendre un camí de separació d’Espanya. Hi ha un bloqueig mental tan gran que cometen l’error de qualificar la unitat d’Espanya com a bé moral i per això són incapaços d’adonar-se que la valoració moral hauria d’estar en el fet de que els catalans poguéssim decidir el que volem ser. Un cop escoltada l’opinió dels catalans, tan moral és la independència com mantenir la unitat d’Espanya. Cap d’aquestes dues opcions, o altres a mig camí, no poden ser jutjades per criteris de fe. Les alternatives al model d’estat forma part del camp autònom dels cristians i no al judici de l’Església catòlica. El que cal és, com digué l’abat Josep Maria en la conferència que tan enrenou ha dut, és estendre “ponts de diàleg i comprensió” amb l'Estat i per fer-ho es precisa tenir una “mentalitat oberta i democràticament dialogant”.

El que ha passat amb la nota de la Nunciatura torna a demostrar que cada cop que Catalunya ha alçat el cap i ha reivindicat la seva identitat proposant un camí diferenciat a Espanya, els poders de l’Estat, i els que se’n beneficien còmodament d’ell, han pressionat a la Santa Seu i els nuncis, incauts i innocents, s’han deixat manipular. Així passà en l’època del general Primo de Rivera, amb el nunci Tedeschini; en temps del dictador Franco amb el nunci Antoniutti i ara amb el nunci Fratini. Mentre als primers li foren agraïts els seus serveis amb el cardenalat, està per veure que aquesta sigui la recompensa de l’actual nunci Fratini. Per sort, el pap Francesc està puntualment i ben informat del que passa a Catalunya.

El papa sap que l’abadia de Santa Maria de Montserrat és una comunitat de fe que viu arrelada a un país al qual serveix i s’identifica. Els monjos de Montserrat s’han mantingut des de sempre fidels a les esperances dels catalans i han compartit amb ells els seus infortunis o alegries. L’eclesialitat romana de Santa Maria de Montserrat està fora de tot dubte. Ara fa 50 anys, l’abat Escarré divulgà l’encíclica Pacem in terris quan era un document incòmode pel règim franquista i el govern del general Franco es va alterar, i de retop, la Santa Seu. Ara, davant la situació del procés polític català l’abat Soler en la conferencia del Born s’interrogà: ¿des del pensament social de l’Església que podem dir sobre el procés que viu Catalunya?. La resposta de l’abat fou recordar la doctrina continuada dels bisbes catalans i el que diu el Compendi de Doctrina social de l’Església. Les paraules de l’abat Josep Maria són una constatació del pensament que forma part de la tradició de l’Església catòlica: quan una nació es declara independent la Santa Seu la reconeix com estat i atorga estatus jurídic a la seva Conferència Episcopal, que en el cas de Catalunya hi ha de base la llarga experiència de la Conferència Episcopal Tarraconense. El que digué l’abat Soler recollia el que acostuma ser la pràctica habitual del Vaticà davant nombroses nacions que han aconseguit la seva independència en temps recents. La diplomàcia vaticana podrà trigar més o menys en fer el reconeixement, però l’acaba fer perquè s’imposa la lògica de la realitat. Aquesta diplomàcia el que fa és normalitzar les relacions entre l’Estat del Vaticà amb el nou estat tal com es desprèn de les costums tradicionals. El que pot variar és la celeritat que la Santa Seu pugui tenir en fer el reconeixement, però pel que sembla no hi ha cap indici per pensar que es vulgui alentir el procés, sinó que podria succeir tot el contrari.

Si aquesta és la pràctica de la Santa Seu i la tradició doctrinal, ¿per què de tot aquesta enrenou?. Només s’explica i s’entén des de la lògic de la política contrària al procés sobiranista català. En tot cas, el que preval, com recordà l’abat en la seva conferència citant un text recent del Papa Francesc que, en un context més ampli, va dir: “ni el Papa ni l’Església posseeixen el monopoli de la interpretació de la realitat social o de la proposta de solucions per las problemes contemporanis [...]. Toca a les comunitats cristianes analitzar les situacions dels seus països” (Evangelii gaudium, 184). Això és el que hem de fer els catòlics catalans guiats per la doctrina dels nostres pastors.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.