Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En política, tot sovint, convindria exercitar la prudència. Aquesta, és la virtut d’actuar de forma justa, adequada i amb cautela. Els escolàstics ho definien com la recta ratio agibilium per diferenciar-ho del que era l’art identificat com recta ratio factibilium . Es considera que la prudència és comunicar-se amb els demés per mitjà d’un llenguatge clar, cautelós i adequat, i actuar respectant els sentiments, la vida i la llibertat dels altres. Es pot considerar que la prudència significa actuar amb precaució segons la situació i no fer-ho prenent riscos innecessaris. Pels catòlics és una virtut cardinal perquè guia les restants virtuts. La prudència ajuda a la raó a discernir, en cada moment i circumstància, el bé del mal i escollir els medis per realitzar-lo. La prudència ha estat elogiada en els tractats com la guia per l’acció política. Fa pocs anys es posà de moda el llibre “L’art de la prudència” del capellà del Segle d’Or Baltasar Gracián (1601 - 1658). Els seus aforismes eren presentats com oracles pel bon govern. Després, ningú els hi feia cas.
 
El vici o la disbauxa, entesos com els contrari de la prudència, poden ser l’actitud temerària o actuar de forma imprudent. Això és el que ha succeït no fa massa quan un mosso d’esquadra, representant el Sindicat de Policies de Catalunya, explicà en un congrés fent servir un to alarmista, com els serveis d’espionatge americans i espanyols, juntament amb les forces de seguretat del país estan controlant exhaustivament el que fan i diuen els radicals musulmans a Catalunya. Aquest mosso d’esquadra explicà, sense estalviar-se detalls, com es vigilen els sospitosos de col·laborar amb la yihad. És evident que les seves opinions tranquil·litzen perquè donen seguretat, però no ajuden a resoldre la convivència quotidiana amb els musulmans catalans ja que de nou se’ls envia el missatge de que estan permanentment i rigorosament vigilats per precaució. Només cal anar a qualsevol acte important de les comunitats musulmanes catalanes per identificar els que estan allà per controlar el que passa. Alguns ho fan amb total discreció i altres se’ls identifica fàcilment. Ja està assumit que això sigui així i tothom actua amb normalitat. D’alguna manera, les forces de seguretat formen part del paisatge. Però tot queda en cercle restringit del qui ho ha de saber.
 
El problema està quan el comportament poc prudent, clarament imprudent, projecte cap la societat de que a Catalunya es viu en un estat de vigilància permanent. Probablement, motivats per les ganes de tranquil·litzar a la ciutadania. El que digué el representant del Sindicat de Policies de Catalunya no és gens diferent del que es podia llegir fa uns mesos en els informes de Wikileaks. El que no explicaven aquests informes, ni el mosso d’esquadra comentà, és el treball callat que moltes persones i entitats fan per assegurar la bona convivència de la societat catalana amb la comunitat musulmana, especialment amb aquelles persones que han vingut de països amb cultures diferents. Aquestes persones i entitats han treballat sota la perspectiva de que la interacció i la bona acollida siguin les bases de la convivència. De tal manera que, la prevenció contra la radicalitat d’alguns membres d’aquesta comunitat sigui ràpidament identificada i aïllada socialment des de dins de la pròpia comunitat. Això és una actitud prudent, mentre que l’alarmisme, per se imprudent, és un mal conseller per la integració i la convivència.