Catalunya no és anticlerical

Les dues principals conclusions del simposi «Catalunya aconfessional o laica?. La regulació jurídica del fet religiós i les diverses confessions» organitzat per la Fundació Claret conjuntament amb Justícia i Pau i el Grup Sant Jordi es poden resumir en dues sentències. La primera és que Catalunya ha deixat de ser anticlerical; la segona, pronunciada per Màxim Múñoz, president la Fundació Claret, fou: “els cristians no volem privilegis, ni quedar-nos tancats a la sagristia”. Davant la proposta de la Fundació de reflexionar sobre la regulació jurídica del fet religiós i les diverses confessions en la Catalunya del futur, la majoria de partits amb representació parlamentària a Catalunya, exceptuant Ciutadans que declinà la invitació i la CUP que s’excusà, participaren en una interessant taula rodona per explicar el seu posicionament sobre aquesta qüestió.

Tothom coincidí en destacar, en primer lloc, que tot estat modern ha de preservar la separació de les institucions públiques de les confessions i cap religió ha de pretendre tenir la consideració de religió d’estat. També hi hagué coincidència en senyalar que cal establir formes de cooperació entre l’estat i les religions perquè aquestes tenen una funció social positiva en la cohesió de la societat. Algú afirmà de que les religions són font de capital social. La mateixa unanimitat es donà alhora de refusar el model de laïcitat francès guiat per la llei de 1905. Els diferents representants polítics parlaren de que cal definir l’estat en relació a les religions com aconfessional o, si es vol fer referència a la seva laïcitat, com a laïcitat positiva o laïcitat oberta. En qualsevol cas, el que s’expressava, en uns termes o uns altres, era que cap religió ha de tenir la consideració d’estatal.

Ningú volia que la religió fos element de confrontació, sinó de lligam per enfortir la societat. Per això l’estat ha de trobar les formes de cooperació institucional amb les religions deixant que sigui el debat democràtic el que determini els àmbits i el marc concret d’aquesta cooperació. És evident, i així es constatà, que en alguns temes concrets, no tots els partits tenien el mateix punt de vista. Dit això, tots coincidiren en que ha de ser el debat parlamentari el que fixi la naturalesa i les condicions d’aquesta cooperació. La gran coincidència en les intervencions dels representants dels diferents partits parlamentaris evidencià que a Catalunya l’anticlericalisme imperant en èpoques passades ja no té espai polític i que la societat admet sense cap problema la dimensió pública de la fe, així com que les religions puguin intervenir i proposar als ciutadans els seus punts de vista en la plaça pública.