Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Han trigat, però al final l’episcopat espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.

Els bisbes demanen diàleg i entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions. La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya, sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.

L’apel·lació al diàleg, i la defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que diuen els bisbes catalans: que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.