Vés al contingut

Un dels cants tradicionals al final de la missa del Gall és l’himne Adeste, fideles. És una de les cançons nadalenques més coneguda internacionalment. S’atribueix la seva creació, lletra i música, a John Francis Wade (1711-1786), un anglès exiliat, professor de llatí i d’anglès al Centre Catòlic de Douay, a França. Sembla que Wade va escriure les quatre primeres estrofes i d’altres en van afegir fins arribar a vuit estrofes. La tornada del cant és “veniu i adorem-lo, veniu i adorem-lo, veniu i adorem tots el Crist Salvador”. Un fet extraordinari ha passat a Betlem i els creients som convocats a anar-hi “veniu-hi, veniu-hi, anem a Betlem: allà podreu veure nat el Rei dels àngels”. Cada any celebrem amb joia aquesta crida d’anar a l’encontre de Jesús.

La nostra anada a Betlem és possible perquè abans Déu ha sortit al nostre encontre. S’ha fet pròxim a nosaltres per la seva encarnació en el seu fill. La particularitat de l’encarnació és que Déu s’ha fet persona com nosaltres per compartir la nostra vida. Déu encarnat és fa intel·ligible a la nostra raó. En l’adoració del nen Jesús confessem el misteri únic de Nadal: Déu habita enmig de nosaltres. Déu és solidari amb les nostres alegries i les nostres dissorts. El nostre Déu no és un ídol fet per humans, sinó un ésser capaç de tenir misericòrdia i compadir-se de cadascú tal com som. El Senyor de vida s’ha encarnat perquè l’hem cridat. En la nostra història particular es resumeix la pròpia història de la humanitat que adolorida demana la misericòrdia de Déu davant de tanta dissort i desconcert. Cada un de nosaltres, en més d’una ocasió, podríem haver implorat des de la sensació d’abandonament: “vine a salvar-nos” (Sl 80/79 3). Déu ha escoltat aquest clam.

Espero Nadal; espero celebrar la trobada amb Déu que ve a compartir la meva vida i espero la meva anada al seu encontre en aquest temps d’espera. Temps d’esperança i vigília. Tinc motius per esperar la vinguda de Jesús. En més d’una ocasió he descobert les meves limitacions i la necessitat de ser salvat d’un egoisme que empresona la meva capacitat d’estimar a qui m’és proper o que impedeix fer-me proper als que necessiten ser estimats. En altres moments, el pecat estructural, màxima expressió de l’egoisme polític i social, anul·la l’esperança en el Regne de Déu. Vull celebrar de nou Nadal. Vull afirmar comunitàriament el sentir-me estimat per un Déu que ve a salvar-me i fer-me partícip de l’esperança en la parusia anunciada com a temps de plena joia per a tothom. El Nadal de cadascú hauria de ser una resposta a la invitació d’anar a l’encontra de Jesús on trobarem a Déu que ha sortir al nostre encontre.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.