He tingut l’oportunitat de passar els dies de cap d’any a la ciutat neerlandesa d’Amsterdam. Des d’allà vaig atansar-me també a la Haia, la capital política del país, i a Utrecht, ciutat meravellosa, però d’infausta memòria per als catalans pel tractat que porta el seu nom, rubricat el 1713 i que va abandonar els catalans a la nostra dissort. Els Països Baixos són un gran país, amb una història increïble i un esperit emprenedor formidable. Han estat capaços de convertir el seu país, que bàsicament és una immensa plana plena d’aigua (no debades una quarta part del seu territori és sota el nivell del mar), en una puixança econòmica amb un estat del benestar envejable.
Néixer neerlandès, avui, equival al fet que et toqui la loteria. Els Països Baixos han estat sempre un referent per als catalans, pel seu tamany, població, història i per la seva capacitat de convertir les pedres en pans. A vegades, en aquest sentit, s’ha dit de Catalunya que és (o hauria de ser) l’Holanda del mediterrani. Encara som lluny d’aquí, si hem de ser sincers. Tanmateix, sota aquesta imatge de país dinàmic i espavilat amb una gent culta i civilitzada s’hi amaga una realitat més trista, que he constatat cada cop que he visitat el país. És un país altament individualista, on la llibertat personal és un valor sagrat, situat per damunt dels altres valors.
L’administració ho sol permetre tot, si no afecta els altres. És així perquè la majoria de partits, ja siguin de dretes o d’esquerres, sacralitzen el liberalisme individual. Sobre aquesta premissa hi ha dos exemples molt evidents que tothom coneix. D’una banda, als districtes de llums vermells de les ciutats neerlandeses les prostitutes són exposades com mercaderia. Per només 50 euros es pot accedir a aquest mercat del sexe, emparat per la teoria que totes aquestesdones fan aquest ofici de manera voluntària. Només calia veure les seves cares, aquests dies, davant grups de pervertits que les observaven amb delit, bavejant davant dels vidres dels seus aparadors. Per cada treballadora del sexe que ho fa voluntàriament i a consciència n’hi deu haver cent que ho fan forçades per la misèria, les màfies o les addiccions.
la majoria de partits, ja siguin de dretes o d’esquerres, sacralitzen el liberalisme individual
D’altra banda, la tolerància legal amb determinades drogues han convertit Amsterdam i altres ciutats holandeses en el paradís de les addiccions. Avui, els Països Baixos són el prostíbul del nord d’Europa i el lloc idoni per fumar marihuana sense patir. Per això hi havia tants estrangers fent tombs per aquells carrers il·luminats de color vermell. Em pregunto com es pot ser, allà, alcalde o diputat d’un partit d’esquerres i veure com aquelles noies són exposades com carcasses de mòbil. Això és progressisme o és mirar cap a una altra banda?
Hi ha molts més exemples d’aquesta tendència holandesa a permetre-ho tot, sobre la premissa perillosa de la llibertat individual. Per exemple, l’eutanàsia o el suïcidi assistit són legals al país des de l’any 2002 i ja supera, avui, el 5% de totes les morts del país. És una xifra molt alta. Em pregunto quantes vides d’avis i àvies són finalitzats pels seus familiars sense el seu consentiment conscient, allà.
Precisament, un exemple particularment sorprenent de tot això que explico ho vaig veure, fa un temps, en una enquesta que em va deixar clavat. La pregunta, feta a cada país europeu, era la següent: “Està d’acord amb la frase: és el deure d’un fill cuidar un pare malalt.” Les respostes eren molt diverses, però naturalment, a la majoria de països, la majoria de la població responia afirmativament en percentatges rellevants. Per exemple, a França era del 73%, a Armènia del 83%, a Itàlia del 76% o a Espanya del 53%. En alguns països, sobretot al nord d’Europa, les respostes afirmatives eren menys de la meitat, però el cas absolutament cridaner era els Països Baixos: només un 16%. La teoria la sabem tots: els pares tenen els fills sense demanar-los permís, i per tant hi ha una responsabilitat d’ells envers els fills; però no és una responsabilitat inversa, perquè els fills no han demanat tenir aquells pares concrets i, per tant, no tenen cap responsabilitat, més enllà de la voluntat o no de tenir-la. Però, és clar, una cosa és la teoria freda i una altra de ben diferent és l’ètica, la moral i el sentit del deure.
És possible que tot això respongui a molts factors. Un d’ells podria ser el fet que siguin protestants. Dubto que sigui un tema rellevant. Crec més aviat que la resposta rau en el fet de dur la llibertat individual a l’extrem, a convertir-la gairebé en una nova religió, en un dogma. La línia que separa l’individualisme de l’egoisme és molt estreta, i porta inevitablement a la destrucció de la col·lectivitat, a ignorar el que li pugui passar a l’altre, al veí, al grup. Quan el “jo” té prevalença sobre el “nosaltres” les coses es comencen a tòrcer. Tots som individus, per descomptat, però no vivim sols ni aïllats. Cadascun de nosaltres és una baula d’una malla. Tenim sentit tots plegats, no pas de manera individual. I ho dic jo, que sóc liberal en moltes coses, també en temes de llibertat individual. Però els extrems no són mai bons. Ni és una actitud intel·ligent; perquè alguns neerlandesos que avui viuen al marge dels problemes dels demés, mirant només per a ells, el dia de demà poden patir els efectes inversos, perquè quan necessitin els suport dels altres, potser no el trobaran.
