Falten tres setmanes per tornar a Barcelona. Cada dia augmenta el neguit. Deixar aquesta missió, acomiadar-me de la parròquia de Sant Ignasi de Moxos, la gent, les celebracions, les catequesis d’infants, les anades i tornades dels pobles de la comarca, haver posat en ordre el programa informàtic de l’economia parroquial... Que fort i dur que em resulta! Ho estic comparant a un combat de boxa i aquest serà el primer assalt. Ja em varen dir que era per uns mesos i que si volia allargar havia de tornar i dedicar un temps a considerar-ho, ja que el compromís com a mínim seria per tres anys... És lògic i també és fotut.
Sense adonar-me’n veig la realitat de cada dia dintre d’un cert aroma de comiat; com si em digués: “Mira-ho bé, que ja s’acaba”. “Has estat feliç i ara a tornar a aquella normalitat tan anormal”. De vegades sento ràbia i indignació. Realment vull tornar? No em podria quedar fora de l’organització? M’hi vaig comprometre, a tornar, però ara que hi sóc ho veig d’una altra manera. Què he de fer?
De la ràbia aquests darrers dies estic passant a la tristesa. Jo trista? Ostres, si la tristesa és una senyora que quasi ni la conec. Una mena de boira blanca i enganxosa m’envaeix de dia i de nit. Faig tot el possible per dissimular-ho. Algú, però, m’ha preguntat: Et trobes bé? I jo li dic: I tant... Tan sols estic una mica cansada. Dormim poc, no creus? Cert que dormim poc, però jo dormo malament, amb la boira. Ja li he posat nom, a aquesta boira. Es diu “la trista”.
Avui he pregat al Senyor. “Què vols de mi?” “He de quedar-me o he de marxar per mai tornar o he de marxar per tornar?” Tan decidida que sóc i ara em sento absolutament perduda en un mar de dubtes.
Sembla, però, que “la trista” es comença a esvair.
En el silenci de la pregària ha anat sorgint suament una mica de llum. Més que llum és pau. Vaig entenent que he de tornar a Barcelona tal com estava pactat, i que un cop allà hauré de discernir si torno o no, i més encara què vull fer de la meva vida. Aquests dies que resten han de ser absolutament clars de tota “trista” interior. Miraré de fer feliç a tothom: cants, bon humor, bromes, treball, adéus alegres, records, intercanviar adreces i tot el que calgui perquè sigui un comiat ben joiós.
Oh, ara entenc que ets Tu, Déu meu, el que em guies. Hem guanyat el primer assalt.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.