La matinada

(Quan una persona deixa la nit)

Millor que no recordis la nit fosca i aquells camins entre esbarzers per on intentaves passar sense fer-te massa mal. Va ser una nit de moltes hores, de molts dies, de molts anys. Encara ara et sembla impossible el que comences a viure, mentre les primeres llums del dia amb prou feines han iniciat un camí nou.

El teu passat, al marge dels foscos records, on és ara? Quasi no en resta res, sobretot si mires de cara a la llum i els teus ulls es deixen envair per aquestes siluetes dels arbres, i del turó que es va dibuixant. Escoltes els breus cants dels ocells que es desperten?

La teva vida està donant un tomb quan no ho esperaves, ni que en el fons pressenties que una nova realitat podia tard o d’hora arribar. Ja es comença a veure un camí. Sí, un camí! No saps cap a on va; i què importa ara? Camines, amb una llum que va creixent, i el bosc nocturn, com una llosa opressora, va quedant enrere.

Te n’adones, del gran desig que tens de la bellesa natural, de poder mirar sense inquietud? Te n’adones, de com es van fonent els cansaments que impedien el cant i la poesia? Vols ser feliç. Aquesta és la paraula: felicitat. Tots, d’una manera o altra, el que volem en el nostre cor és precisament la felicitat. Sentir-nos vius, relacionats, acceptats i gaudir de sentit. Ara, et toca a tu, després de tant de temps de nit.

Estima’t tal com ets. Camina. Ara un pas, ara un de nou. Deixa que els sentits et vagin mostrant el món essencial i abandona les preguntes que no tenen resposta. No et preguntis si creus o no creus, si tens fe o no en tens. Viu. La fe no és mai la resposta a una pregunta.

Espero que en el dia que comença, i que anirà creixent segon a segon, arribi un moment que vegis clarament que hi ha qui t’estima i t’ha ajudat a sortir del bosc fosc. Si sents el que vol dir agraïment –no em refereixo a la definició, sinó a l’experiència–, el camí s’anirà engrandint i és molt possible que et diguis: Hi ha l’Altre. No sé qui és, però que hi és, sí.