Moltes de les precarietats, de les pobreses i fins de les misèries són el resultat de l’explotació. Cert, però poques vegades es parla del contrari, de com s’exploten les carències. I aquesta és una de les bases, dels fonaments del sistema lliberal capitalisme en la dimensió segurament més perversa i inhumana.
Entenem per carència allò que ens falta. Evidentment no és el mateix que ens falti l’aliment necessari per viure, que ens falti una determinada marca de cotxe de luxe. Hi ha carències essencials i primordials per a la dignitat humana, i carències que responen a l'afany insaciable de determinats consumismes.
Les carències essencials moltes vegades són explotades per poder treure un benefici. Així qui compra gran quantitat de determinats aliments essencials com pot ser el blat sap que el preu pujarà i anirà venent lentament el que guarda, augmentant així els guanys, per cert absolutament immorals. La carència dels aliments s’explota en benefici del que els ha acaparat. És senzillament criminal, ja que el diner obtingut és el fruit de la mort o la malaltia de persones. No se’ls mata directament, però de fet la mort, el desastre humanitari, és la conseqüència de l’explotació.
Les carències per l’afany insaciable de bens no essencials són generalment el resultat d’un desig de satisfacció que es creu es tindria si es podés adquirir l’objecte o el bé volgut. De fet hi ha molt gent que viu molt bé, gent rica, que mai en té prou. Amb una part possiblement mínima del que tenen o guanyen altres podrien satisfer les seves necessitats vitals. Ells, no. Els costa cobrir els seus pressupostos o negar-se els capricis o luxes que esperen ompliran la buidor de la seva carència. I és que uns dels fonaments del sistema actual és el creixement indefinit, presentant cada cop més bens que donin un major benestar i satisfacin majors plaers. Molta de la publicitat intenta despertar un afany del que no es té o del que és podria adquirir. Empra mitjans estudiats per tal de que el ciutadà palpi la possibilitat d’un més, que normalment no és necessari. Aquest afany ja ha entrat també dintre d’una part important de les classes populars.
Tot plegat el sistema actual explota la carència o crea la carència per ser explotada després. I no és un mecanisme innocent. No cera el bé comú. La natura, la terra se’n ressent; és explotada per sobre de la seva capacitat de refer-se. Molts humans no viuen satisfets per manca del necessari o per manca del superflu. Creixement obligatori i indefinit? Fins a on? A costa de què? . En un món on la ciència i la tècnica podrien arribar a garantir el suficient i digne per a tota la humanitat la perversió de la nostra economia està posant el risc la terra i creant insatisfacció permanent a les persones.
La resposta hauria de ser: El que és essencial que esdevingui universal, austeritat com a possibilitat de vida plena i digne, potenciació del bens culturals i del saber, ètica del bé comú, responsabilitat sobre la natura, una política al servei de la gent, un canvi profund sobre l’experiència personal del bé de la felicitat, l’harmonia i l’equilibri solidaris.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.