LA DOLÇOR ESPIRITUAL
Comentari sobre un text de Sant Bonaventura
La joia, l’amor i la dolçor espiritual en primer lloc són olorades.
En mig de la nostra vida agitada, que va a una velocitat tan ràpida que ens resta poc temps per la vida interior a cops tots hem olorat que hi ha una serenitat, una pau i una llum que podrien omplir el nostre cor i ajudar a la seva transformació. Aquesta suau olor arriba com a conseqüència d’una relació amb alguna persona contemplativa o amb una donada del tot als més pobres... Altres vegades pot ser motivada per una lectura, una pel·lícula, una sortida, una conversa.... què sé jo... però olorem que hi ha un goig diferent i nou, bàsicament espiritual, Neix el seu desig, encara que no hi ha temps i són tantes les experiències que de moment ho deixem escapar com un bonic somni.
En segon lloc són tastades.
Un dia, però, en unes circumstàncies determinades, possiblement sense cap preparació, fem un tast del goig espiritual. Segurament està relacionat amb un text de la Bíblia, d’un llibre, o potser de forma sobtada. És un temps molt diferent, molt difícil d’explicar, que deixa una marca interior important. Encara no sabem massa què significa. Molts cops és de relació amb un Tu conegut fins ara per fe o per creença que en aquests moments es transforma en experiència. Un Tu real, encara sense massa definició. Aquest tast deixa en el nostre cor una memòria feliç, que recordarem amb una certa plenitud interior, una llum, un escalfor, una força...
En tercer lloc són menjades.
Quan al tast es va repetint la nostra vida va canviant. Ja no és com abans. Ens hem anat fent sensibles a la compassió, a la justícia, a la llibertat humanes. Tenim més temps pels altres. Deixem molts cops de ser el centre del món. El goig es va convertint en aliment. Ell és el nostre aliment, de mil maneres diferents. Hi ha parèntesi de desert que si els sabem enfocar bé purifiquen el nostre gust per centrar-se de forma major en Déu i el seu Regne. A mida que aprenem a prescindir de la dolçor com un fi Ell i els seus preferits, els pobres, van creixent en el nostre univers interior. Humilment podem dir que per do seu, Ell ja és “l’amor de la nostra ànima”.
I algunes vegades ens embriaguem.
Potser és una expressió una mica forta. Però és una bona comparació. Sant Francesc Xavier després d’una jornada donada totalment als altres, moltes nits les passava pregant al seu Senyor i Amic i deia: prou, prou Senyor!! El company que estava a la cambra del costat en una pobra cabana ens ha deixat aquest testimoni. Quan Déu vol manifestar-nos el seu Amor potser no hi ha expressió tan encartada per dir el que passa com embriaguesa.
Olorem, se`ns dona un tast, som invitats a la taula i al millor vi.
Com que només vivim en aquest món una vegada potser que ens ho pensem... a on hi ha la vertadera felicitat.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.