De Bellvitge a la Sagrera

L’Alexandre i el David tornaven d’un recés una mica especial i suggestiu. Començava a les 7 del matí, fins a les 8, i després durant el dia feien una llarga estona de pregària cadascú on podia. Eren uns 15, i venien d’Hospitalet, Barcelona i fins un, el David, de Sant Adrià. Avui tornen en el metro i són les 8’20 del matí. Aniran els dos de Bellvitge a La Sagrera. La trobada matinal és a una parròquia de Bellvitge. Porten ja tres dies i demà s’acaba el recés.

A aquestes hores el metro s’omple aviat. Som a primers de Gener i molta gent ja va cap al centre. Ells dos van asseguts i van parlant de forma discreta i quasi a cau d’orella de com estan vivint aquets dies de Nadal, Cap d’Any i preparació de Reis. Si en altres èpoques els amics de la conversa espiritual anaven per camins bells entre camps i arbres, que potser no és un camí també de bona comunicació el metro? No és tan romàntic, certament, però és el que hi ha, la possibilitat oportuna de comunicar-se.

Tots aquets dies el que més m’impacta és el fet de que nosaltres siguem habitats interiorment per Crist, com ja ens va dir el Toni a la primera meditació. No ho havia pensat mai. Recordes? Deia que potser la millor imatge d’aquest fet era la d’una mare prenyada, que porta dintre seu el fill, es comunica amb ell, l’estima, fins li parla. Són dos en u. Durant varies hores no m’ho treia del cap. És clar que no és igual, només una imatge per suggerir aquest fet, Déu m’habita.

Sí, ho recordo. També recordo la cara del Toni quan ho explicava. Em vaig fixar més amb la cara que en el que deia. Aquell paio deu ser una tros de creient. Ho parlava com qui parla de la cosa més natural del món. Ho deu viure, no creus?

Jo que sé, suposo que si. Tu et fixes molt amb la cara i els gestos de la gent. Però a mi el que deia em va produir una impressió bestial. Ostres, és veritat que Déu m’habita? No creus que això pot canviar una vida?

Baixa la veu! Ja som a Urgell. Però escolta una cosa. Tu què vas sentir aquell dia, què pensaves, què passava pel teu coco ? Si escoltes una cosa com aquesta i et mou per dintre crec que ha de ser una cosa especial.

No ho sé explicar. És impossible. Saps com una llum que et cau a sobre a negra nit, una cosa semblant, però ni de nit ni de llum. No pensis que estic boig, he! Ara ja m’ha passat, i encara que molts cops hi penso, la part emotiva està en calma. Mira... ara fins parlo amb Ell, perquè si està en mi, seria una tonteria no dir-li res... (silenci) ... (propera estació La Sagrera...) Realment aquest serà el millor record de les festes de Nadal.