SI US PLAU, OBRIU-ME

Dissabte vaig anar a dormir molt tard. Tenia un sopar i ens vàrem quedar xerrant molta estona. Comentàvem com ens havia anat el confinament i tota aquesta pandèmia que sembla que comença a recular.

Estava mig adormit i sentia que picaven a la porta. Segurament feia molta estona que picaven. Obro la finestra i veig una dona de mitjana edat que em mira i em diu: “Si us plau, obriu-me, que no em trobo bé.” Feia cara de molt cansada i portava una motxilla.

Quan marxen els amics, quan marxen les persones que estimes... i saps que han acabat el seu camí, per moltes consideracions i abraçades, quina buidor, quin pal, quin trencament.

Ens fem els forts, donem explicacions, escoltem moltes coses, i també sabem que al cap de poc temps tot tornarà a ser més o menys el mateix... menys per al teu cor, evidentment.

 PLAER, GOIG I JOIA

El camí que portava a la casa del vell mestre era costerut. Mentre el Marcel pujava, suant i respirant a fons, els ocells no deixaven de fer aquell xivarri que fan a l’estiu quan arriba el capvespre.

            Seu, Marcel, si us plau. Vols un got d’aigua fresca? O potser prefereixes beure del càntir?

De tant en tant l’Ernest obre la Bíblia amb la intenció de trobar unes paraules, uns fets o signes que el puguin ajudar a anar suportant la quarantena, i aquesta tarda llegeix: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.” (Evangeli de Joan 2,25) L’Ernest sent una suau batzegada interior i es diu a si mateix: és una mena de cardiograma!!

“Coratge ve de cor; no d’un cor parat, sinó d’un cor en marxa”.

COR PARAT. Arriba un moment que ja dic prou. Fa massa dies que vaig ensopegant amb els mateixos defectes; em sembla que faci el que faci no me’n sortiré. Ho he intentat massa vegades, i ja no vull tornar a experimentar la buidor de la meva impotència. Prou!

 PERCEPCIÓ DE LA REALITAT

Soc fràgil. Fins fa poc em sentia fort, equilibrat, amb una salut de ferro. Ara en canvi constato que soc vulnerable. De fet, ja ho sabia. Ho  sabia especialment quan anava en cotxe amb massa presa, o en algunes escalades; però ara sé que puc contaminar-me. Som més fràgils del que ens pensem i sobretot de com ens figura la televisió.

Soc aquí a la cuina preparant el dinar de Pasqua. Avui fa un bon sol. Llàstima que no podem sortir. He preparat un sofregit amb ceba, tomàquet... oli de Les Borges; quan els senti que acaben la partida de parxís hi tiraré l’arròs. Soc aquí, Déu, ja ho veus, i potser ara és el moment més feliç d’aquest diumenge.

(NOVES UNIVERSALS. 4 D’ABRIL DEL 2120)

Sempre que parlem de la seva filla, la Paquita ens diu: “Ella és bona, la dolenta és la beguda”. Es nota que ho sent, que no ho diu per quedar bé. Al contrari. No nega el dolor i fins la por que viu quan la seva filla arriba a casa beguda, però ella sap que la seva filla és una persona bona. No és ella la que crida, la que algunes vegades l’ha pegada, la que és capaç de tirar els plats per terra... És la beguda.

La idolatria dominant actualment es diu “EL MÀXIM BENEFICI”. Aquest ídol és polifacètic: es manifesta en estat sòlid, líquid i vaporós. És molt expert a no donar la cara directament i intenta —i generalment ho aconsegueix— fer-se adorar per intermediaris ben pagats. Actualment “EL MÀXIM BENEFICI” es mou al més alt nivell i el seu culte s’ha estès de manera global als cinc continents, encara que el seus grans temples se situen en quatre o cinc estats o federacions.