Des de que es va anunciar la publicació de la carta apostòlica pots sinodal sobre la Amazònia molts mitjans de comunicació van mostrar un notable interès per un tema concret: el papa Francesc obriria la porta al sacerdoci de homes casats o la tancaria? Una de les conclusions del sínode demanava la possibilitat d’ordenar com a capellans “viri probati” homes grans, casats i valuosos per la seva virtut. Per a molta gent aquesta possibilitat semblava que seria la conclusió més important del Sínode. Sí o no a l’ordenació de preveres casats?

MARCAR el territori és quelcom propi de molts animals. Vigilar que altres no hi entrin i, si ho fan, atacar amb violència. Ho hem vist en molts reportatges.

MARCAR el territori. Entre els animals humans, se’n diu posar fronteres. L’animal humà és diferent dels altres animals, perquè entre els humans hi ha la racionalitat i les passions humanes. És per aquesta condició humana que existeixen destrals, llances, escopetes, canons i, darrerament, la bomba atòmica.

Segurament aviat viurem un temps molt complicat. En tenim signes de fonts “fiables”. La realitat, però, no és sols el que s’espera, sinó també la capacitat de reacció personal i social. La vida no és el que passa, sinó també com ens la prenem.

I si creix la pandèmia? I si tinc la mala sort de contagiar o ser contagiat? I si tanquen les escoles? I si l’economia –no sols la macro, sinó la domèstica– fa aigües per tots els forats? I si...?

La pregària pot comparar-se a una casa amb 3 estances o habitacions molt connectades entre si com ens deia Santa Teresa. Presentem tres estances que es poden donar en el procés de la meditació i la pregària: Seguiment, Alteritat, Comunió.

 

El ginecòleg ha dit que ara el vostre fill té uns pocs centímetres, i fins hem sentit ja el batec del seu cor. UNA PASSADA!

Anirà bategant setmanes, mesos, a dintre teu, mare. Després, ja a fora, anys i anys. Possiblement molts. Tic tac... tac i tic... Uns cops anirà a bona marxa, altres s’accelerarà. Si és esportista, s’alentirà. Enviarà la sang primer a poca distància, després a un cos gran i extens. Oxigenarà, renovarà, farà possible la vida. Quasi sempre sense fer soroll, amb silenci i quietud. Quina meravella, el cor!

Com és possible que en un món amb tantes urgències trobem normal l’existència de tants artefactes atòmics, tantes bombes nuclears i terribles armaments de “destrucció massiva“?

Com és possible que aquesta capacitat destructiva gaudeixi de l’acceptació o del silenci de tanta gent que es diu culta, demòcrata, religiosa, i és capaç d’emocionar-se davant d’una obra d’art?

Com és possible que en molts estats la despesa militar superi la de la sanitat i l'educació, ignorant la misèria i la fam de grans multituds humanes?

Es fa un silenci intens i interrogant. Alguns et miren com si haguessis dit un enigma indesxifrable; altres no mostren cap reacció, potser mai havien sentit el que has dit fa uns instants; però vaig entendre les teves paraules i les arrels que les nodrien. Feia uns dos anys que et van batejar per Pasqua a la catedral en aquell nombrós grup de catecúmens. Feia un any que t’havies llicenciat en físiques i al cap de pocs dies te n’anaves a Alemanya per tres mesos.

Què ha dit l’Andrea? “El centre de la meva vida ara és Jesucrist.”

Quan va morir la Maria Dolors, una persona, que no sabia massa què fer i volia quedar bé, em deia: “Ja ho veuràs, amb el temps superaràs aquesta tristesa”. Quin desencert! Es pot salvar la bona intenció, però hauria estat molt millor callar i restar al costat. No feien falta paraules, sinó escalfor.

Des que vas fer la pregunta em repeteixo molt sovint l’interrogant. No suporto enganyar-me. Però em fa certa por pensar que no hi ha ningú. Em trobaria absolutament sol i perdut en una habitació sense finestres i sense cap llum.

Cercant una sortida que m’ajudi a mirar atentament la realitat he subdividit la pregunta en dues. Em pregunto QUI hi ha dintre del meu cor i em pregunto QUÈ hi ha dintre del meu cor.

T’explico. Hi ha una estona al dia que se’n van tots els mals. Ja saps que generalment no paro ni un moment. Al matí, cap a les 8, arriba la meva mare, i jo surto amb el Lluís, que em deixa a l’oficina, i ell se’n va a la gestoria on treballa. Tinc feina fins a les 3 de la tarda. Sort que la meva mare és una santa. Desperta el nen, el vesteix, li dona l’esmorzar, el porta a la guarderia i el va a buscar cap a les 4 de la tarda. Quan jo arribo el nen dorm. La mare i jo dinem juntes i després ella se’n va a casa seva.