Fa una bona estona que xerrem. Ara s’ha fet un silenci entre nosaltres. Jo miro la bellesa del parc “Jacint Verdaguer”; per dintre estic una mica emocionat. Tu em mires i dius molt baixet: “Jesús em fascina”. El silenci s’allarga, fins que comences a parlar.

Quan sortíem de la classe em vas invitar a una cervesa. La veritat és que em va caure molt bé; i anàrem a aquell bar menut de la cantonada. M’encanta el lloc, sobretot perquè tenen cerveses ”Can Dalmases”, artesanes, cert, però bones de debò.

Mentre rèiem i bevíem, la cadena que sempre porto al coll em va sortir i vas mirar la creueta que em va regalar el meu padrí de confirmació. Em mires, i em dius: Tu ets creient? Sí, et dic, mentre segur que em poso una mica vermell. 

Què dius? Ets creient...? Doncs jo també ho soc. 

Amigues i amics: pensem que hem arribat al punt central del nostre recés de quaresma. Estem d’acord que els pronòstics sobre el futur de la societat poden ser catastròfics, o alternatius. Dels catastròfics, els diaris i els mitjans en van plens. Els pronòstics alternatius són els nostres. Creiem i sentim que ens cal ajudar a generar canvis, com a subjectes personals i com a subjectes socials. La Glòria parla dels canvis personals i la Mònica 03 del socials.

 PRONÒSTICS (Recés quaresmal de la Mònica 03 i la Glòria)

            El segon dia del recés de Quaresma plovia. Era com una certa comunió amb el diagnòstic que havien fet la Glòria i la Mònica 03 sobre la situació de la malaltia social del nostre món. El cel estava encapotat, fosc, el vent fred era molest. Però elles no estaven disposades a acceptar que el temps modifiqués els seus propòsits. Avui tocava meditar i parlar del pronòstic.

La Glòria, aquella gran amiga de la Mònica 03 i que és monja contemplativa, la ve a recollir amb el cotxe del monestir, i totes dues marxen cap a un poble del Montsant. Uns amics els han deixat un apartament per uns dies. La Mònica cal que recuperi la salut, i la Glòria està cansada i necessita repòs. Quasi no han plantejat res més, encara que la trobada en plena quaresma intenta ser una mena de recés de baixa intensitat.

No és una notícia de darrera hora, ja fa anys que es va dient i demostrant. Cada vegada hi ha rics més rics, i més pobres més pobres; és a dir, uns són més rics i acumulen més diners i més béns, i els altres augmenten en nombre i en pobresa. Com a mínim podem pensar i dir que és una GREU MALALTIA SOCIAL.

Un dels signes de la maduració i la saviesa humana és aprendre a gestionar la soledat; la pròpia i la dels altres. I si això és cert en qualsevol temps, en èpoques com l’actual és molt més important i urgent, car la soledat augmenta i pot arribar a uns nivells insuportables.

Avui ha sigut un dia agitat. Per fi hi ha silenci a casa nostra. El Ramon fulleja el diari i la Monte sembla que repassa els apunts, encara que, de tant en tant i per uns instants, el cap li cau mig adormit.

—Montse, mira què diu la “contra” del diari d’avui: “Un dia és la mida de la vida com un metre ho és de la distància.”

La Montse se’l mira amb insinuada ironia i li diu:

—Ja t’he dit moltes vegades que a la teva pròxima reencarnació et dediquis a la filosofia —i torna a mirar els papers ben amarats de ganes de dormir.

Però què dius? Impossible! Segur que és una broma, segur que ens està prenent el pèl. La Xiprer, monja!! Doncs jo... bombera!!

No es pot explicar com va ser aquell sopar de les amigues del col·legi, avui quasi totes joves professionals, més o menys ben col·locades, la majoria aquí i altres a Alemanya. Quan va arribar la Xiprer, es fa ver un breu silenci, i totes en peu varen cantar aquella cançó: “Venid y vamos todas con flores...”

  DESIG DE DÉU

Quan has arribat al coll has parat la moto, i els teus ulls han anat contemplant els pics nevats i els boscos immensos. Ja feia molta estona que tenies ganes de parar. Les voltes inacabables i el trànsit que anava cap avall no et permetien mirar massa lluny. Però ara, que hi ha una explanada, un mirador fantàstic, ara és l’hora, sí, una hora cercada, somiada i present.