El Juli estudia econòmiques. Durant l’estiu, a les tardes–vespres treballa al bar musical “Stop Kabul” per poder-se pagar els estudis i l’habitació d’una casa d’estudiants. És un bar de moda, no gaire gran. Cal reservar amb certa antelació les taules i hi ha un ambient entre selecte i força desenfadat.

El Juli, des de fa temps, porta unes arracades i una mena d’anell al nas... Del coll li penja un escapulari amb una creu de fusta que li va regalar la seva àvia. Total: un tio simpàtic, bromista, eficient, hippy i, per acabar-ho d’adobar, cristià.

EL NOM DE JESÚS .

Els primers cristians morien triturats per les feres invocant el nom de Jesús. Els pares i les mares del desert pregaven repetint en el seu cor i també de paraula el nom de Jesús. Des de el seu ensenyament la pregària de quietud ha emprat el nom de Jesús per obrir les portes interiors a la presència de Déu.

Mentre anàvem pujant cap aquell cim tan estimat per la nostra colla, et vas separar una mica per poder escoltar amb més atenció el cant de l’ocell. Et semblava que era la primera harmonia de la nova primavera. Alegria!

A dalt hi havia boira. Quasi feia fred i no s’hi estava bé per esmorzar.  Vàrem baixar per un camí bastant costerut fins a la font. Crec que en diuen la font del Cardús. Rajava tan bé! Quin raig, quins amics, quin aire net. Quina joia col·lectiva. Alegria!

Estem ben asseguts en un banc del passeig. El sol d’abril escalfa i no molesta. Dissabte al matí passen pocs cotxes i la nostra conversa és realment interessant. M'adono que soc bastant ignorant del tema que ens ocupa, i la curiositat augmenta ràpidament, fins que em brolla la pregunta: «Què és el que sentiu les mares pels vostres fills; quina consciència teniu del que significa ser mare?»

Quan l’avi ens explicava històries dels temps passats tothom callava. Ell no començava si no hi havia silenci absolut. Sempre era interessant, sempre hi havia un moment que ens feia riure, i sempre hi havia un ensenyament amagat. Han passat els anys i encara ho recordem.

“Fa molt de temps, una tarda del mes de juliol vaig agafar el gran metro que en dèiem —direcció LESSEPS. En aquell temps tenia el final en aquella plaça. La gent podia fumar en el metro i es respirava un aire dens i una calor insuportable. El tren anava absolutament ple, de gom a gom.

Ella es girà i li diu Rabuni que en la llengua del hebreus vol dir Mestre. (Joan20, 16).

Sempre que escolto el meu nom tinc un impuls a girar-me; és un inici de moviment que respon a una força interna. L’acompanya un acceleració del cor. Tot ve d’aquell matí de Pasqua quan Jesús em va re-trobar i jo anava ben perduda. Mai ningú m’havia dit  Maria de la forma que Ell m’ho va dir. Em vaig girar i des del més profund del cor llançant-me als seu peus li deia una i altre vegada: RABUNI.

Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús. ( Joan 19, 41.42 )

EL SILENCI I LA BUIDOR DEL DISSABTE SANT.