Primera part

Aquella mirada transparent i tan intel·ligent va provocar un moment de silenci, que tu Clara, que deus tenir 6 o 7 anys, vas aprofitar per fer la pregunta: “Escolteu, i per què hi ha fronteres?”

Ara sí, que el silenci era nostre. Tots callarem. Havíem estat comentant una notícia del diari. Tots els grans estats s’estan armant per defensar o atacar els satèl·lits que han enviat a l’espai i dels quals depèn pràcticament tota la informació i el control de les nostres societats i de les nostres vides.

Als nous autobusos de Badalona —darrer model—, segons abans d’obrir les portes els passatgers reben aquesta informació: “Atenció: obrint portes”. I abans de tancar-les, sona “Atenció: tancant portes”. Si fas un trajecte una mica llarg, aquesta repetició indicativa ha entrat en el més profund de les oïdes.

Ara que molta gent ha tornat a casa, ara que tot torna a rutllar amb creixent ritme de vida, podríem fer-nos dues preguntes: aquest estiu hem obert o tancat algunes portes?

Tu que t'estàs ofegant
en el mar del nostre egoisme,
tu que cercaves la llar
on refer la teva vida 
i has caigut al fons de la nostra impietat.

Màfies, diners, venta d'éssers humans,
estafes, robatoris, abusos i crims sexuals.

Europa de falses imatges,
vella, cansada i caduca
i amb la boca ben tancada.

Sento vergonya
i em tapo la cara.

Ajuda el nostre cor, Senyor
a protestar, lluitar i desfer
aquesta crua realitat,
Que el nostre mediterrani sigui... d'arribada

6.8.2019

ORACIÓ

Caminant a poc a poc et vas apropant. Imagino qui ets: Jesús, el Mestre, el Senyor. Se’t veu una mica fatigat, i no m’estranya, donada la vida que portes. Avui aquí, demà més enllà, d’un lloc a l’altre, sempre rodejat de gent, atenent tantes situacions de misèria i malaltia i sempre comunicant esperança. Aquesta esperança és la teva persona, el teu fer, les teves paraules i els silencis que traspues.

La “XISPA”, des de fa tres o quatre setmanes, fa mala cara, i respon d’una manera estranya. Precisament li diem la XISPA perquè és una noia dinàmica, oberta, que va per feina i arriba una mica abans del que toca. Al departament hi ha una mena de pregunta flotant: què li passa a la XISPA?

Avui, a la sortida, n’hem parlat. Fins la Tere creu que pot tenir una depressió, per molt que la vulgui amagar. Però el qui segurament més l’encerta és el noi que repassa l’electrònica: ”Des de dalt l’estan estrenyent”. “Mobbing”?

—Sí, dues cerveses!

—Tenim diverses marques. Quina prefereixen?

—La millor: cervesa “Can Dalmases”, de Cervera.

—Quina casualitat! Fa una estona han vingut dos joves i ens han demanat aquesta marca. La venem molt, per cert.

Ara estem tu i jo asseguts en aquesta terrassa i tenim moltes coses a dir-nos. Dues cerveses entre nosaltres, i ens mirem als ulls atentament. Noto que tens ganes d’explicar-me algunes coses, però que en el fons és possible que tinguis una pregunta a fer.

Acabes de dir-me: Com passa el temps! Sembla ahir que era l’estiu passat i ja tornem a ser-hi!! Ho dius tu, ho dic jo, ho diu molta gent; encara que sigui per començar una conversa o perquè no hi ha res més a dir.

És veritat: som molts els que vivim estirats pel futur, esperant que arribin les vacances, esperant un dia important, la signatura d’una compra llargament somiada o la trobada amb una persona. El que vindrà ens estira i esmicola les possibilitats que té el moment actual.

Han anat passant els mesos i fins i tot els anys, i sempre que passo per davant del que va ser el teu despatx em dic: “Has marxat massa aviat”. Et trobo a faltar. No podies esperar una mica més?

Estic cansada, estic cansat. Ja fa dies que em pesa tot, sembla que hi ha una acumulació de realitats que demanen la meva presència, el meu treball, la meva escolta, la meva intervenció. Unes són obligades, formen part de les responsabilitats de la família, de la feina, de la compra, dels fills o dels amics; altres són com una nuvolada que veus a l’horitzó i tems que comencin els llamps i trons; i altres són imaginàries, absurdes, i ves per on, també pesen. Total: l’acceleració vital ja està desbordada.

Feia molt poca estona que havíem començat el “bany de bosc”. Respirant a un ritme tranquil, tot ens anàvem introduint lentament pel camí dels arbres i ens envaïa una nova sensació.

A mida que anaves caminant, el silenci interior creixia. Els sorolls de la ment, la tensió, aquell petit i indesxifrable neguit que portaves des de feia hores... anaven minvant. Pas a pas disminuïa el rum-rum i la quietud augmentava suaument. Pocs instants després, com qui buida l’aigua d’un vas, entraves en el no-soroll quasi absolut. ERA EL PRIMER SILENCI, el buidament.