Quan es notifica que enguany potser el creixement econòmic serà molt baix o nul sembla que tenim un gravíssim problema. Quin desastre, no creixerem!! I hom pensa: és veritat això?

Quan escoltem aquesta expressió en els mitjans normalment entenem que es tracte d’un aldarull, una bretolada, un tumult. També és un desordre públic que un infant no tingui escola ben dotada, que un malalt mori perquè han allargat tan la llista d’espera que la depressió ha provocat el final de la seva vida, que una família endeutada hagi d’anar al carrer per culpa de l’especulació.

         Cada dia augmenta la impressió de que aquesta màxima està molt estesa a la nostra decadent societat, i a molts nivells. La vida econòmica internacional n’és una bona mostra. Sembla que està dominant un procés de l’economia especulativa que està lligant als governs i els fa anar per on hi ha el màxim interès dels mercats. Uns mercats que són avui una dictadura del diner que vol guanyar-se en el mínim temps possible i amb la màxim benefici possible. Milions de pobres, famolencs i explotats són els dèbils que paguen les factures de la prepotència.

 

 

            Les retallades econòmiques han incidit e l’educació pública i concertada. Ens afrontem a una certa emergència educativa. Programes iniciats que no es podran dur de moment a terme. Substitucions que no es podran mantenir. Reducció d’horaris i fins de determinats serveis. Esforç complementari dels educadors... i un llarg etc. ,. que anirem constatant ben aviat.

            Vivint a les perifèries de la gran metròpolis és quan te’n adones directament de que la retallada anunciada del sistema públic sanitari és senzillament molt dolorosa. El mot pot semblar  dur, però més dur serà per a molta gent gran, pels que amb prou feines poden menjar i van cercant quelcom per les deixalles, pels que han de fer llargues temporades esperant una intervenció que els manté impedits, encara que no en perill de mort,...etc..