Com és que quan vas pel carrer portes les orelles connectades i mentre camines escoltes la música de sempre? Ni tens el gust de caminar, ni et pots deixar portar pel que escoltes, i sempre fas dues o tres coses alhora.

Em vas convidar a dinar. Moltes gràcies. I quan érem al segon plat ja havies tret el mòbil i el tenies sobre la taula; és clar, segons el que dèiem consultaves el GOOGLE i m’explicaves alguna curiositat. Però, home, jo el que desitjava era parlar amb tu, de debò, tinc els meus mitjans per cercar el que m’interessa. 

Ens agradi o no ens agradi, estem sotmesos al sistema lliberal. Aquest sistema té una gran estructura internacional, fonamentalment econòmica i política, i un suport ideològic basat en la valoració del jo personal. Un jo que se suposa que pot arribar a ser lliure, que és el responsable dels seus actes i el motor de l’èxit o del fracàs. Hi ha fins i tot un cert culte, especialment mediàtic, a la persona que té una edat valorada, uns estudis acreditatius, un patrimoni guanyat o una salut envejable com a resultat de mantenir-se en forma.

El mal humor, l'apatia, l'amargor, el derrotisme, així com la tristesa, no són bons signes ni consellers; és més, hi ha vegades que la tristesa té a veure amb la ingratitud amb estar tancat en sí mateix i un es torna incapaç de reconèixer els regals de Déu. (Papa Francesc)

 

La ràdio i la televisió donen molta importància als temes de proximitat i actualitat. És a dir, al que és a prop en el temps i en l’espai. I és clar, aquests temes agafen una importància i una urgència que de fet poden desplaçar realitats molt més importants que són lluny o de fa dos o tres dies. Una desgràcia a Badalona de fa una estona, la vius amb major intensitat que una barca carregada d’immigrants que s’enfonsa en el Mediterrani fa cinc dies.

Que limitats que som!! Aquesta és la primera consideració.

Fa dues hores que xerrem sense parar. M’has explicat la teva vida, com et vas allunyar de la fe. Ho he entès, perquè el que t’ha passat a tu és com una història, més o menys semblant a la de molta gent de la teva generació. I, ara, després de donar voltes i més voltes, i seguint el silenci que has anat aprenent del ioga, em dius:

–Em manca quelcom. He trobat el camí interior, et diria que fins hi ha moments que toco la felicitat, però sento una buidor amable i distant.

Els divendres a la nit és quan hi ha més ambient. És un bar musical molt especial. Hi pots trobar de tot, però manté una certa diferència, per la mateixa tradició inicial. La parella propietària —ell el Roberto, de Santiago de Xile, i ella la Ingrid, d’un cantó helvètic— van imposar un ritme i unes fronteres de manera que els que vinguessin realment s’hi trobessin bé. Va haver-hi alguns problemes i es van resoldre serenament i eficaç.

M’expliques que tan sols entrar a Santa Maria del Mar tens la suau impressió que et fiques en un àmbit diferent. Segurament els passa una cosa semblant a moltes altres persones, i no sols en aquest temple sinó en altres de la ciutat, del poble on viuen, i fins a l’ermita perduda entre muntanyes.

És més que una obsessió, és quasi una malaltia. La major part del teus pensaments, del que fas, en el fons, cerca caure bé als de casa, als amics, a la gent que et coneix, i fins a qui t’observa quan vas en transport públic.

Si algun cop algú, per la raó que sigui, ha dit que ets intel·ligent, que vals molt, que promets encara més... com t’ha agradat! Ho has repensat moltes vegades i t’ha envaït una mena de gust llaminer i molt especial.

Uns quants amics havíem quedat per prendre una cervesa el divendres al capvespre. Cansats del ritme setmanal, aquella estona, que va començar amb molta broma, es va anar centrant sobre algunes qüestions més personals. I tu, bona amiga, dius: “Jo, l’experiència de ser mare no la vull perdre. Si trobo company o em caso, ho tinc clar, no esperaré massa; i si no el trobo, doncs ho solucionaré amb inseminació a la carta.”

Avui, tot meditant, t'adones que sempre dones voltes i més voltes en el teu tan conegut jo. Em va passar això... faré allò... no sé què pensen de mi... em trobo cansada... i si m’estan criticant...? Jo, jo i jo.

La veu interior ara parla, suaument i delicada: No creus que ja està bé de ser el centre del món? Vols dir que no és massa avorrit? Potser que et descentressis una mica. No del tot, que és impossible, però un tant per cent important. Intentem-ho. T’ajudaré.