“Estic llegint el llibre que em vas recomanar. M’aclareix, m’agrada, i a pesar de tot em sona a defensa, a demostració, segurament per respondre a altres que dubten de l’existència de Jesús o que pensen que la seva història cal entendre-la al peu de la lletra... Saps, el llibre no és polèmic, però segur que quan es va escriure despertà polèmica. No sé situar-lo. Em falta quelcom. Diguem-ho tu, si us plau, amb tota claredat, què en penses.”

(Si vols entendre de què va, és la continuació del 725 “Renoi! 40 anys”.)

Com que a la primera conversa volíem parlar de Jesús i tu no en tenies ni idea, vàrem convenir que la trobada no seria ni en un despatx, ni en una església, ni en cap lloc que condicionés la teva llibertat o la meva intenció. Ens vam trobar a les 7 de la tarda d’un dijous a l’altell d’una cafeteria de les Rambles. Entre tu i jo... una tauleta i dues cerveses.

          Quan vaig fer 39 anys em va començar un rum-rum interior que cada vegada era més freqüent i molest. Fins que un dia vaig decidir amb la més gran bona voluntat afrontar el que em passava. Va ser relativament fàcil: d’aquí a uns mesos en faré 40! Renoi! 40! Aquest és el problema.

Fa ja una estona que hem acabat de sopar. Tots, sense cap ordre, hem anat explicant com ens ha anat el dia. Algunes vegades i a propòsit del que escoltàvem hem fet un breu comentari i fins una broma. Però fa menys d’un minut que s’ha fet un silenci. Ens hem mirat els uns als altres i el somriure ha anat marcant els nostres llavis. Hi estem tan bé, a casa! La paraula que millor defineix aquesta experiència és BENESTAR.

Quina paraula: immortalitat!! Segons com, pot fer somriure o potser despertar un desig emboirat d’interrogants. Però el que és cert és que avui hi ha qui hi creu i investiga per anar allargant la vida, i fins i tot es pronuncia el mot “immoralitat”.

Aquests dies a la rambla hi ha molta gent que va amunt i avall. Tu t’has assegut en un banc i, després de mirar el moviment ambiental, et poses les ulleres de sol. Vas obrint pas a la rambla interior.

Què et passa? 

Ja imagino què em diries: Ni jo mateixa ho sé. Si ho tingués clar no m’haguera posat les ulleres de sol. Continuaria mirant les parelles, els nens, les persones que van cap a casa, aquelles que sempre corren... Però necessito distanciar-me. Estic confosa i emocionada, i per ara encara no en sé la raó.

O potser sí, que la començo a entendre. 

Sí, és cert que durant molts anys vas estar fugint de la buidor i la tristesa i cercant la pau... però no la trobaves. Vas assistir a moltes escoles de pensament —per cert interessants—, vas llegir i et vas entregar a la serenitat d’una teràpia psico-mental que et va anar força bé. Però no trobaves el que el cor et deia que segurament existia.

Avui és un dia especial, d’aquells transparents, clars i blaus, nets i  quasi tangibles. Estem asseguts al pedrís que hi ha vora la porta de l’ermita. Al meu costat hi ha l’ermità, vell amic d’anys i de bones xerrades. Tinc moltes ganes que m’aclareixi què vol dir “immaculada concepció”.   Després, doncs, d’un inici de conversa sobre el temps i la seva vida, li faig la pregunta i, per uns moments, resta callat. Ara veig que té ganes de parlar.

Oi que em deixes desfogar-me?

És que ja estic cansat d’escoltar “i tu, més!!”, “i vosaltres, més!!”. Aquestes expressions massa vegades són la resposta a una crítica o a un atac dialèctic contra una persona, una facció, un partit o una col·lectivitat.

Ets un cara dura... i tu més. Sou uns corruptes... i vosaltres més.  Quina violència... i que no veus la vostra. És a dir, la millor manera de no respondre a una crítica consisteix a atacar el possible contrari  augmentant la mateixa crítica precisament en ell.

—Avi, què vol dir “anyell de Déu que esborra el pecat del món”? Què és un anyell? (Això deia l’altre dia el Marc, de 6 anys, al seu avi.)

—Marc, un anyell és un be menut, el que al poble en diem un corder.

—Avi, i Déu té corders? Com ho fan per esborrar el pecat del món? I què vol dir el pecat? El món ja sé què significa.

—Mira, nen, preguntes massa. Quan siguis més gran ja t’ho explicaré. Son maneres de parlar amb Déu.

—I tu, avi, com ho fas per parlar amb Déu?