L'amic es va llevar de bon matí

i anava cercant el seu amat i trobà

gent que anava pel camí i demanà

si havien vist el seu amat.

Li van respondre preguntant a

quina hora el seu amat s'havia

absentat dels seus ulls mentals.

L'amic respongué i va dir:

–Tan aviat com vaig haver vist

el meu amat en els meus

pensaments, mai més no fou absent

dels meus ulls corporals, atès que

totes les coses visibles

em representen el meu amat.

(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 40.)

 

El proper 1 de març serà dimecres de cendra, inici de les setmanes de quaresma.

Una llarga tradició del poble jueu recorda com durant 40 anys van anar pel desert, fugint de l'imperi d’Egipte, on eren esclaus explotats. Un temps en què es van constituir com a poble, en mig de tribulacions, lluites i ajudes de Déu. Des d’aquesta tradició, el número 40 significa temps de construcció, cohesió i renovació.

Fa estona que han acabat de sopar i ara entren de ple en el tema que els convoca: “quantium”. Què vol ser, això? Què n'espera cadascú? Com se sostindrà? Com funcionarà?

Hi ha unes quantes coses molt clares i acceptades per tots:

1.- No és una comunitat definitiva, sinó per un temps determinat.

2.- S’ha d’autogestionar i sostenir econòmicament entre tots.

3.- Els acords es prendran en diàleg i, sempre que sigui possible, per unanimitat.

4.- Es relacionaran amb la gent del barri de forma activa.

         Des de que em vaig interessar per la possibilitat de formar part d’una comunitat que em sento una mina nerviosa, per no dir molt nerviosa. Em desperto a la nit, i en venen al cap una colla de pensaments sobre si estic encertant, com anirà, com ho podré lligar amb els horaris de la feina etc. Menys mal que quan vaig a la piscina cap a les 7 la natació em retorna a mi mateixa.

ESTADOS UNIDOS: Declaración de la Conferencia de Provinciales de Canadá y Estados Unidos sobre el Decreto de inmigración y refugiados de la Administración Trump

Como miembros de una orden religiosa global que trabaja en la formación de hombres y mujeres conscientes y compasivos, denunciamos el Decreto ejecutivo de la Administración Trump, - que suspende y expulsa refugiados, y prohíbe la presencia de los nacionales de siete países -, como una afrenta a nuestra misión y una agresión a los valores americanos y cristianos.

La llàntia s'apaga. La Mònica 03 s'ha quedat adormida tot intentant meditar la paràbola del pagès que, sense saber com, veu com el blat va creixent en el seu camp. Sembla que és el que passa amb el “quantium”. No sap com i en poques setmanes n'ha parlat amb quatre persones: la Marta, l’Oriol, la Meritxell i el Matías. La llàntia s'ha apagat. No és la primera vegada que es queda adormida a l’estona de meditació a primera hora del matí.

L'amic es va llevar de bon matí

i anava cercant al seu amat i trobà

gent que anava pel camí i demanà

si havien vist al seu amat.

Li van respondre preguntant a

quina hora el seu amat s'havia

absentat dels seus ulls mentals

L'amic respomgué i va dir

  -Tan aviat com vaig haver vist

el meu amat en els meus

pensaments. mai mes no fos absent

dels meus ulls corporals atès que

totes les coses visibles em 

representen el meu amat

Parem-nos un moment, si us plau. Callem i mirem.

Veus aquell home que arrossega amb una mà un “carret” –per cert, molt vell–  d’aquells de la compra. Ara, es torna a parar davant del contenidor de les escombraries Amb una mà aguanta el carret i amb l’altre mà, regira les deixalles.

Fixa’t quina americana que porta. Molt tronada. Les butxaques plenes de papers. Li han caigut tots els botons de l’americana, menys un. Fixa’t també amb els pantalons. Deu fer anys que no els han planxat, arrugats, bruts i amb una capa de color absolutament indefinit.

Les festes de Nadal ja resten lluny de la nostra ment. Volíem intentar agafar un ritme de meditació i de pregària que il·luminés el nostre retorn al dia a dia: família, escola, treball o atur, velocitat de creuer a les hores punta, neguit per l'ambient de costa de gener. Segurament ho hem intentat amb major o menor o nul resultat. Però això no és, ni de lluny, el més important.

Hem tingut uns dies de vacances, o hem anat de viatge, o potser anem tan atabalats que hem perdut el ritme de pregària. Teníem un ritme més o menys normal de pregar de forma regular. Segurament una estona al matí, potser al migdia, o a la nit. Ens anava bé, ens ajudava a anar escoltant la Paraula, a fer una certa revisió de vida personal i a reflexionar sobre la presència del Senyor. Li encomanàvem altres persones i fins ens deixàvem impactar pel que està passant a prop i lluny nostre.