Quan acaba la missa, el mossèn, revestit amb els hàbits de la celebració, es col·loca a la porta del temple i va saludant la gent, comentant algunes coses i fins fent una mica de broma. Després va a la sagristia, mira d'endreçar-ho tot i, quan ha acabat, va a la capella del Santíssim per meditar i descansar una estona. L’església és buida i se sent, lluny, la remor del barri.

         Descans urgent. No sols dormir, que ja és important –sens dubte–, sinó poder reposar en el fons mateix de tu, com a persona amb un passat, un futur i ara... el present.

Has cercat un espai normal, quasi quiet, serè, a prop de les flors del balcó; vas deixant que les angoixes d'aquests dies es vagin fonent en la pau de la meditació. Ell present, per la fe i... una miqueta més. Què és? Potser l'ombra de la seva presència.

CRISTINA KAUFMANN, carmelita descalça

         Después de todo

         queda un azar

las manos hacia Ti

un abrir los brazos

para Ti

y de rodillas

decir

TU SILENCIO.           (Cristina Kaufmann)

         Assegut en un banc del parc, acabes de tancar el llibre de poesia i et quedes mirant els arbres, les plantes, els colors i els infants que corren. El rumor de la ciutat queda lluny. És constant i mantingut.

 ELS LÍMITS HUMANS DE DÉU   

         Aquella era una classe especial. No formava part del programa. Tres alumnes havien demanat que es parlés de la fe cristiana des del punt de vista filosòfic. La Filosofia era l’assignatura. La pregunta anava més enllà. La professora, l’havien cercat per a aquest tema. No era el Merlí. Era la Mònica, la que en diuen 03, la que viu a Nou Barris, a prop de l’institut.

Ja fa bastants dies que a l’estona de meditació m’arriba una moció molt sentida que vull explicar-te. Gràcies. (Mònica 03)

--------------------------------------------

“Saps què? Des que medito em trobo millor. És com una gran desconnexió. Respiro en tranquil·litat, em relaxo, arriba un moment que ja no penso en res, i entro en una mena de buidor increïble. Realment és una gran teràpia, ho vaig escoltar en una conferència sobre autoajuda i dona resultat.”

Que bé! Tot el que ajuda a augmentar la serenitat, el benestar personal, no sols és una forma de descans i plenitud, sinó que pot afavorir la nostra relació i atenció als altres. Tots necessitem camins de pau i felicitat, i la meditació feta amb bona constància n’és un excel·lent mitjà.

“Jo mai ploro!” (Malament! Anem malament.)

“Plorar és cosa de dones.” (Molt malament… Anem molt malament.)

“Els homes no ploren!” (Fes-t’ho mirar. Tens un virus fatal.)

Almenys hi ha cinc formes de plor: podem plorar de desesperació, de tristesa, de cansament, de joia i de sobte.

         Les tres primeres tenen la seva causa lògica, com indica el  mateix nom. La desesperació, la tristesa i el cansament poden esgotar l’ànima de tal manera que les llàgrimes salten com a expressió del dolor moral, físic o de quedar-nos sense forces.

         Aquesta expressió, de llarga tradició, no es refereix  precisament al calendari dels sants i de les santes, sinó a una realitat que aquests dies viu molta gent que torna de vacances o d'un temps més relaxat. Tornem a la feina, tornem al ritme de vida, tornem al soroll i al que és tan conegut, encara que potser no en tenim massa ganes. També hi ha qui pensa: Sort que tornem a la quotidianitat!

Hola! Bon estiu i bones vacances!

Segurament no tots feu vacances.

Alguns per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos patiu per manca de feina estable.         

Altres perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.

Altres per estudis, per preparar llicències o coses semblants...

I altres perquè... altres persones puguin fer vacances.