Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

            Vivint a les perifèries de la gran metròpolis és quan te’n adones directament de que la retallada anunciada del sistema públic sanitari és senzillament molt dolorosa. El mot pot semblar  dur, però més dur serà per a molta gent gran, pels que amb prou feines poden menjar i van cercant quelcom per les deixalles, pels que han de fer llargues temporades esperant una intervenció que els manté impedits, encara que no en perill de mort,...etc..

            Hom es pregunta quina és aquesta societat que retalla el dret essencial de la salut. Els rèdits de la sanitat no són directament econòmics, són rèdits de salut pública, familiar i personal.  S’està aplicant el bisturí com si es tractés d’una empresa que vol equilibrar pressupostos i despeses. És una empresa, cert, i molt més que una empresa, és un bé públic que respon a un drets socials, en especial per tots aquells que no poden recórrer a hospitals i centres privats o a mútues mèdiques..

            Hom dubta si amb l’excusa de la crisi el que es vol és canviar el nostre sistema de salut. Si aquesta fos la intenció seria un greu error ètic: fer pagar als més dèbils per uns daltabaixos que ells no han provocat.

            Retallar el sistema de sanitat pública és mantenir més gent en la malaltia, fer més dura la seva vida, allargar les esperes inacabables, reduir el temps per ser ben ateses, produir un cansament que port produir baixades psíquiques. Els sectors que tenen recursos i poden cercar altres alternatives de salut ja se’n sortiran, però els pobres no. Hi ha ciutadans de primera i altres de segona? Quins són més prioritaris? Per la nostra opció de fe, clarament, els pobres. Es diu: és la crisi financera. Aquesta és una causa, i també la crisi de valors. Com és que s’han retallat tant els impostos de successions, i fins es pensen eliminar? No podrien ajudar directament a la sanitat? 

            Retallar centenars de llits hospitalaris significa enviar a molta gent a casa abans del que potser és aconsellable. Es que potser sabem molts de nosaltres  com són aquestes cases de la gent pobra, quanta gent hi viu, com es pot en elles passar en un post- operatori? Retallar quiròfans significa que les llistes d’espera encara es faran més llargues.. Molts treballadors sanitaris possiblement al carrer! No ens hauria de caure la cara de vergonya que això pugui passar al nostre  estimat país.

            Encara no hi ha decisions, només propostes fetes pels hospitals. Si us plau, considereu la situació des de la perspectiva moral i ètica.

            Ja l’any 1992 J. Kenneth Galbraith va anunciar  en el seu llibre La cultura de la satisfacció  que aquesta provocaria una “devastació financera”. Han anat caient les cartes, que es recolzaven entre si, i ara li toca el torn a la sanitat pública. Aquesta retallada no hauria d’arribar mai. Serà cruel per a la gent que viu en precari, pels pobres, per molts malalts, pels que no disposen de diners per a una altra sanitat.

            La societat catalana té recursos per evitar aquesta retallada. No valen excuses per justificades que siguin. El que val, és la ferma decisió de que la sanitat pública segueixi essent  un bé social que afecta persones i famílies, en especial de la gent que viu en precarietats.

            Cal imaginació i valentia per cercar unes solucions en el marc d’una societat avançada i en conjunt ben dotada. Catalunya ha de donar resposta a aquest repte i evitar que ho paguin els més dèbils.