Ja fa nou anys que vaig tornar d’Àfrica. He tingut la sort de poder integrar-me en la vida i la feina de la diòcesi de Girona. En la relació i la col·laboració amb els companys i fidels m’hi trobo molt bé. També tinc prou salut, gràcies a Déu, per dedicar-me a les tasques que m’han encomanat al Santuari de la Salut de Terrades i a cinc pobles més. Vaig oferint i descabdellant, pels anys que em queden de vida, una experiència missionera, l’acolliment i els serveis pastorals que calen. Sobretot, que no falti mai la relació planera i el bon humor. Emperò, en aquesta llambregada de repàs general hi veig un racó fosc, una assignatura pendent. La considero suspesa a nivell personal i també a nivell col·lectiu o social al qual m’integro. Crec que estem molt lluny de viure i actuar com Déu mana; no assolim els mínims que exigeix la dignitat humana; no respectem tampoc els drets consensuats i universals. Em refereixo especialment a la migració, al tema dels migrants i desplaçats, a tota la problemàtica que comporta: sortida, arribada, acollida, integració, papers...
Quan vaig tornar per començar a viure aquesta nova llesca de vida, tenia molt clar que havia de dedicar un temps i uns espais de reflexió i de feina en aquest sentit. Era ser conseqüent amb mi mateix, a la projecció de la meva vocació aquí. Volia dedicar un temps i fer serveis als africans magrebins i subsaharians en particular. Tenia prou raons, perquè jo mateix havia viscut com a “estranger”, com a migrant de cap a peus en dos països africans durant cinc dècades. La gent de poble, senzilla i amable, em va acollir i respectar sempre i arreu. Res els obligava ni res d’especial anava destinat a seduir-los. En canvi la seva saviesa i costum proverbial sí que els motivava : “l’hoste és el xef”. De retorn aquí, doncs, vaig trobar amics que sintonitzaven amb el món dels migrants i coneixien un grup que portava una certa activitat. Amb ganes de tenir-hi contacte, d’acompanyar i potenciar les seves iniciatives, vàrem reiniciar reunions i fer propostes. Però, la veritat sigui dita, no vàrem trobar persones ben interessades. Tampoc vam ser prou capaços de perseverar en el terreny de la interrelació humana on, sovint, s’ha de tenir molta paciència. Després, els mesos i els anys han anat passant i preocupats per altres activitats o, potser, despreocupats d’aquesta problemàtica ho vàrem anar deixant. Com que el meu rau-rau interior no para i crec, a més, que el tema s’ho val, torno a posar fil a l’agulla... S’escau també que el Papa Francesc ha mort deixant-nos un llegat testimonial descomunal en aquest àmbit.
La problemàtica de la migració actual és molt complexa i cruel per a tothom, però no podem pas esquivar la realitat, cal afrontar-la. Són milions de persones que es desplacen d’un país a l’altre, d’un continent a l’altre. Són individus, famílies i poblacions senceres que han d’abandonar-ho tot per causes ben diverses: manca de feina, sequera, conflictes interns i externs, persecucions, catàstrofes naturals i guerres. Són multituds i algun país sencer que han d’afrontar dificultats extremes on la progressiva degradació de la condició humana i la pèrdua dels drets més fonamentals són inadmissibles. Víctimes constants de menyspreus, refusos, agressions greus i manca de serveis bàsics no poden continuar vivint així.
Sense pretendre determinar les causes ni poder proposar solucions a aquest fenomen mundial que fa anar de corcoll sociòlegs, polítics i economistes, cal admetre la urgència de la situació d’un bon piló de milions de persones i demanar que tots i cadascú en prenem més consciència per ser capaços d’agafar compromisos i d’actuar ja des de la nostra condició. De fet, una bona part d’aquesta gent la tenim a casa nostra i des de fa molt temps. Com que continuen arribant massivament i ens desestabilitzen en certs àmbits, agafem por. Tot i així, la realitat de la nostra vida social i econòmica ens fa declarar sense embuts que ells ens necessiten i nosaltres els necessitem. Qualsevol, constatant la situació, us dirà pel tarot gros: “Si no fossin ells, qui les faria aquestes feines i aquests serveis?”. Llavors, essent conseqüents, haurem de continuar girant fulls grossos de convivència justa i digna a fi que es realitzi millor la doble operació alliberadora: acollida i integració. Aviat dit, però mai ben acabat de realitzar. Cert, són dos moviments recíprocs: a més acollida més integració i també al revés. Emperò, els estèrils retrets respectius ens corsequen. No cal que esperem cap intermediari que vingui a fer les paus i a donar-nos consells. Tampoc s’han d’esperar decisions i estratègies de dalt per més benvingudes que siguin. L’acollida i la integració són valors fonamentals de la vida humana que s’han de cultivar constantment i cadascú ha d’acomplir el seus deures abans d’exigir als altres els drets que li corresponen.
A més, històricament parlant, a un o altre esgraó del que en diem la nostra història, tothom és fill de migrant. És veritat que amb els anys i panys, amb els segles, fem arrelam, fem país, fem cultura i aconseguim bastir un “casa nostra” ben poderós. Llavors, també ens atrevim a proclamar amb orgull el “som i serem, tant si es vol com si no es vol”. D’acord, però posem sempre a aquestes proclames uns bemolls grossos: “Casa nostra” és casa comuna de tothom i també casa de pas i d’acollida. Per altra banda, sé que és políticament incorrecte i socialment forassenyat, però penso que hem de creure i dir en definitiva que en aquest món tots som i serem migrants, gent de pas. Per això i raonant-ho bé, cal relativitzar, per no dir dessacralitzar el sentit de país, nació i pàtria, perquè ningú n’és creador ni propietari. Ens podríem adonar fàcilment que en aquest món tothom hauria d’assumir la condició de pas, d’“estranger”: hi arribem sense papers (com una mena d’immigrants clandestins), hi transitem en tant que migrants (amb més o menys durada), hi vivim com a refugiats (més o menys bé) i acabem marxant a l’altre món sense cap documentació.
Aquesta dessacralització o mena de rebuig d’un món que s’identifica com a més civilitzat i avançat, ens pot ajudar a entrar dins una altra visió global del planeta per agafar seny i comportar-nos d’una altra manera. Necessitem obrir-nos més i millor cap a la fraternitat universal. Ben identificats i arrelats sí, és essencial, perquè essent d’enlloc no s’és de ningú ni reconegut per ningú. Però, al mateix temps, amb l’enteniment i el cor hem de tenir la capacitat d’esbotzar fronteres nacionals, culturals i religioses per assolir i consolidar un objectiu comú: una societat més justa i més pacífica. És veritat també que no ens podem quedar en bons desitjos i en fer volar coloms. Cal trobar vies i camins, forjar estratègies i fixar punts d’arribada on hi ha diàleg, col·laboració i bona convivència. Haurem après, a fi de comptes, que tothom és igual en dignitat, que cadascú té dret a poder néixer, créixer i viure honradament a casa, a fora de casa i arreu on sigui.
Perdoneu, ja torno a sentir les veus de sempre: “Aquests problemes ens sobrepassen; què hi podem fer nosaltres?; són els poders i els governants que han d’arreglar aquest món desgavellat”. Sí, però perdoneu, això són excuses de mal pagador. En la majoria de països implicats, els governants hi són elegits; cert, és un deure pels ciutadans de respectar l’autonomia de les autoritats sociopolítiques i administratives, però, vatua, hem de perseverar fent valer veu i vot davant problemàtiques humanitàries com aquesta que estem tractant de la migració. No claudiquem tan de pressa dient que són els qui manen que ho han de solucionar. A part dels nostres compromisos i accions lliures i directes, altres decisions personals i col·lectives han d’arribar a ser més determinants per a una gestió de la “cosa pública”més digna i justa per a tothom.
Grups
