Vés al contingut

En el calendari d’aquest any, les llunes s’han abraçat perque els homes ens trobem més units en els pensament de lo “transcendent”. Per un moment, si volem, podem entendre en un sentit profund el significat del fet diferenciador i estrany que sempre hem vist en els altres col·lectius amb els qui compartim els nostres carrers. No només la informació al respecte en la pàgina informativa d’alguna web de les institucions locals, o de l’oficina d’afers religiosos. Avui, podem fer profundament nostre també, per un cop, l’alegria dels qui celebren el temps sagrat.

Només faig que donar-li voltes al cap, és increïble com tota la població del planeta, diguem-ho així, estem compartint cadascú des de la seva concepció de la realitat, un mateix temps. Dies i setmanes que van formant un còmput total concloent.

Vivim un temps computat i coincident. Aquest any la comunitat jueva, la comunitat cristiana i la comunitat musulmana, vivim cadascú en la seva tradició el compte dels dies, i estem pendents, a causa de la nova normativa pel desconfinament, també dels horaris per fer un “trencament” del que el dia ens imposa.

En el calendari hebreu ens acostem a Shavuot i fem recompte dels dies que falten per complir les set setmanes i commemorar l’entrega dels manaments a Moisés en el Sinaí.

“l al cap d’un temps, durant la travessa pel desert, Déu entregà els Deu Manaments (els principis bàsics de la llei jueva, que parlen de la relació que cal tenir amb Déu i amb les altres persones) a Moisès al cim del mont Sinaí. Déu dugué a terme múltiples miracles a través de Moisès, i els hebreus caminaren quaranta anys fent travessa pel desert. Finalment, la generació d’hebreus nascuts durant l’èxode va arribar a la terra promesa. Es diu que Moisès va morir quan tenia cent vint anys i que el seu poble va plorar la seva mort durant trenta dies i trenta nits”.

Del compte de les set setmanes, continuem la tradició els cristians per arribar a la Pentecosta, termini dels cinquanta dies recordant la baixada de l’Esperit Sant: “Ell ofereix valentia i llibertat, fa possible la comprensió (glossolàlia) i fortifica una comunitat universal”.

I ara, també, en els mateixos vespres que la lluna compta els dies, estem en el novè mes del calendari musulmà, els dies més sagrats, el mes del Ramadà, temps que commemora la rebuda del text de l’Alcorà pel profeta Mahoma.

“Muhàmmad tenia el costum de meditar en una cova i es considera que en una de les seves meditacions, quan Muhàmmad tenia uns quaranta anys, va tenir les primeres revelacions de l’arcàngel Gabriel. Es conta que Gabriel va fer saber a Muhàmmad que ell havia estat escollit com el darrer dels profetes (després d’Abraham, Moisès i Jesús de Natzaret, entre altres) i li recità a cau d’orella el missatge de Déu (Al·là), que hauria de memoritzar, preservar i difondre a partir d’aleshores. Segons l’islam, Muhàmmad es considera, doncs, l’últim dels missatgers enviats per Déu per actualitzar el seu missatge”.

Tres paraules tan diferents l’una de l’altra - Shavuot, Pentecosta i Ramadà - i aquest any tant unides, si ho volem percebre així, en el sentit més diví i alhora en el sentit més humà. El còmput dels dies. Tots, alhora, comptem un període de temps.

Iftar és una paraula àrab i designa aquell moment precís del dia del mes del Ramadà en que el musulmà trenca, ”es despedeix”, o “es separa” del dejuni diari que compleix com a creient en aquest mes. La paraula iftar té una arrel molt semítica, d’aquesta mateixa familia també hi ha una paraula en hebreu, Haftará, que designa la lectura a la sinagoga del text de Profetes després de la lectura del text de la Torà, en Shabbat, en dies festius, o en dia de dejuni.

Des de dissabte passat els vespres a casa nostra, m’han fet recordar altres vespres a països més orientals. dels països de majoria musulmana, quan he passat algun període coincident amb el Ramadà. És una època bonica per viatjar. Recordo els vespres de Ramadà a Jordània, o al Líban, quan els carrers tranquils de tot un dia alletargat amb els comerços a mig funcionament, pràcticament buits tot matí i tarda, carrers que s’omplien de moviment popular i per unes hores tothom caminava fora doncs era “l’hora de trencar el dejuni, era l’hora de l’iftar”, l’hora dels dàtils, l’aigua i la celebració del nou vespre del mes més sagrat. Com ara, per unes hores tothom és al carrer. Temps de passejos, de somriures, d’agraïment per aquella hora del dia.

Em miro des del balcó de casa la gent com passeja o fa esport aquests vespres de maig, aquests vespres del compte d’Omer, dels dies de Pasqua i de Ramadà, i el meu pensament em porta automàticament als vespres de la ciutat d’Urfa (l’antiga Edessa i actual SanliUrfa), on els músics acompanyen amb els seus profunds cants les vetllades a la vora de l’estany, a on les grosses carpes, abans des ser peixos havien estat flames del foc que no va cremar a Abraham. Oh! Pobles d’Abraham fem nostre aquest temps dolç de pas d’un moment a l’altre per prendre l'instant del coneixement mutu!.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.