Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El vespre d’avui quan la comunitat jueva comenci la celebració de la festa de Shavuot, es recordarà l’entrega dels manaments de Deu a Moisés en el Sinaí . Arribem als cinquanta dies després de Péssakh, és la festa de les set Setmanes. A les sinagogues del món durant tota la nit es llegirà un petit llibre de la Bíblia, el llibre de Rut. Aquesta nit del Tikkún Leil Shavuot es vol fer la reparació perquè el món torni a l’harmonia primigènia. Tal i com vivim aquests dies i aquestes nits, repensant a quina “nova normalitat” ens adrecem en aquest viatge de tornada del planeta sencer, quin tikkun farem al món per aconseguir reparació i ser més just amb tot.

La història bíblica de Rut ens parla d’un viatge humà. Una vídua jove, la Rut que és de la terra de Moab, deixa el seu país, el seu entorn segur, per acompanyar a la seva sogra també vídua i ja sense cap fill viu, en el retorn que ha de fer Noemí cap a la seva població d’origen, cap a Betlem.  No sembla que pugui ser la millor opció a triar per una dona vídua i jove. De fet les seves cunyades també vídues dels fills de Noemí, no van fer aquesta tria, elles es van quedar en el seu entorn segur. Moab era un país ric, l’economia basada en la ramaderia era forta, productors també de sal i de bàlsam, el seu territori es trobava en la part est del riu Jordà a l’alçada de la Mar Morta, on avui és l’actual Jordània. Territori situat a la ruta entre Egipte i Mesopotàmia i Siria-Anatòlia, així que el pas de les caravanes els reportava considerables beneficis. Els moabites eren politeistes com altres semites al començament. El seu déu principal era Khemosh al que alguna vegada, en temps de perill, es van fer sacrificis humans com per exemple Mesha que li va sacrificar al seu fill i hereu. La deessa (contrapart de Kehmosh) era Ashtar-Kehmosh; un altre déu era Nebo (probablement el sumeri Nabu); també s'esmenta el culte a Baal-peor o Peor. Els moabites no sempre estaven en bones relacions amb els israelites.

Així i tot  Rut inicia un viatge definitiu, i en aquest viatge d’unió i confiança en el destí de la seva sogra vella i desvalguda, confiant plenament en el vincle que té cap a Noemí, inicia la seva part de reparació d’aquella situació impossible, Rut  des de la posició en que es troba repara. Rut insisteix en aquesta entrega: “No m'obliguis a abandonar-te i a allunyar-me del teu costat; on vagis tu, hi aniré jo; viuré on visquis tu; el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, moriré jo, i allà vull ser enterrada”.

Aquest llibre, que narra la història dels fets de Rut, àvia del Rei David, també ens narra com Boaz, actuant també des de la seva posició amb justícia, també repara. La seva confiança en Deu li ha fet acomplir amb aquelles dones desvalgudes d’una forma completa, ha rescatat la memòria dels difunts (per la llei del go’el) i la vida dels vius (en el reconeixement d’aquella vídua estrangera com una igual que ell).

I avui, darrera setmana de maig, la darrera de Pasqua, la darrera del confinament més estricte, les imatges que ens arriben per la TV m’han fet ser més conscient encara de la història de Rut. Les cues davant de les portes de l’església de Santa Anna, per recollir una mica de menjar, la d’una dona estrangera explicant com tot havia canviat d’un dia per un altre i es trobava en aquella situació mentre trencava el plor,  m’ha fet recordar com Rut recollia les espigues que queien dels qui ja havien passat pel camp a fer la collita, i amb allò ja tenien per menjar ella i la seva desvalguda sogra.  Aquella dona de la pantalla de TV era la moabita Rut, la justa entre nosaltres.

Potser és més actual que mai la història de Rut, potser aquesta nit de record de l’entrega de la Llei en el Sinaí a Moisés, sigui un moment de tikkun, de reparació, de repensar com el nostre viatge diari i conscient ens porta a fer que tot sigui una mica més just.  Potser la cua davant les portes de l’església per recollir una mica de menjar no seran tan llargues si tots som conscients i reparem amb els que tenim al nostre voltant, potser el Betlem de l’acollida el trobem en els nostres cors ara i aquí.