Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mai vaig considerar que els fets ocorreguts  ara poc més de cent anys en un petit poble de Portugal, a uns nens pastors,  se’m revelessin com un fet profund en la meva vida. L’experiència de Fàtima és única.

Sé que a Fàtima no hi ha les multituds d’altres anys en aquesta data d’avui, 13 de Maig, que potser brilla en silenci la corona sobre el cap de la imatge de la Verge de la Capella feta amb les ofrenes de les dones de Portugal en agraïment per haver preservat el seu país d’entrar en conflicte en la Segona Guerra Mundial, i que conté també una ofrena molt especial, una bala que tampoc va matar malgrat ser disparada en atemptat a Roma contra Sant Joan Pau II també un 13 de maig, així i tot la pregària des del cor de cada un de nosaltres acompanya la imatge de la Mare de Deu en el sant lloc i demana intercessió des de totes les parts del mon.

Recordo el dia que vaig arribar per primer cop a Fàtima. Curiosament no ho vaig escollir jo,  vaig anar  per la meva feina, a Ruth Travel, la nostra agència de pelegrinatges.  Normalment a mi em destinaven als països més orientals i als llocs arqueològics, però en aquesta ocasió vaig acompanyar una parròquia visitant Portugal. L’arribada a Fàtima va ser poc abans del vespre, un dia d’estiu. En aquell moment, encara no era conscient  que esdevindria  lloc gravat en el meu cor, al que sempre voldria tornar.

En aquests dies que vivim de pandèmia mundial penso en els infants i adolescents del mon, en com queden afectats per la por i la incertesa del que passarà o no passarà, en el desordre al que s’han vist les seves vides planificades des de petits, i alhora si demanéssim en aquests petits com ho porten, també sabríem de la confiança i la tranquil·litat que senten en sentir-se protegits per la fermesa dels qui els estimen, pares, familiars, amics, cuidadors...com els pollets dins el niu, així és la confiança, res no mancarà. Ells són els escollits per transmetre els missatges que ara nosaltres no sabem desentrellar de tot el que ens està passant. De manera diferent però també en un temps molt convuls mundial va ser el que va esdevenir a uns nens un mes de maig de 1917, i els missatges que van rebre.

La visió dels fets extraordinaris que van ocórrer a Fàtima, va ser a uns nens, nens relativament petits,  en unes edats que tot just començaven a anar sols amb els ramats o amb edats per fer feines de casa, però encara petits. Si viatgem una mica a altres països encara en trobem nens d’aquestes tendres edats acompanyant els ramats de bestiar per la carretera, de vegades a darrera hora del vespre per recollir-los. Sempre penso com han estat els escollits en la seva solitud davant els perills i la responsabilitat, són uns nens i nenes d’aspecte fràgil i tan valents! Havien de ser ells, els petits pastors els escollits per transmetre els missatges. Entre els més petits i febles, amb prou feines entenien res, però tenien absoluta confiança i fermesa.

A la primavera de 1916 Lucía, Francisco i Jacinta van tenir la seva primera trobada amb un missatger celestial (descrit com un jove de 14 o 15 anys, tal i com tantes vegades apareix en textos bíblics i cabalístics descrit com na’ar, un jove radiant, blanc, resplandent). Escrivint en les seves memòries, compostes sota obediència al seu bisbe, Lucía ens explica sobre aquesta primera reunió:

“Com a meitat de matí va començar a plovisquejar i pugem el turó, seguits de les ovelles, a la recerca d'una roca que ens protegís. Així va ser com vam entrar per primera vegada al lloc sant. És a la meitat d'una arbreda d'oliveres que pertany al meu padrí, Anastasi. Des d'allà un pot veure el llogaret on jo vaig néixer, la casa del meu pare i també Casa Velha i Eira da Pedra. La arbreda de pins, que en realitat pertany a diverses persones, s'estén fins a aquests llocs.

Passem el dia allà, ja que la pluja havia passat i el sol brillava al cel blau. Vam menjar els nostres dinars i vam començar a resar el rosari. Després d'això, vam començar a jugar un joc amb còdols. Van passar només uns segons quan un fort vent va començar a moure els arbres i mirem cap amunt per veure el que estava passant, ja que era un dia molt calmat. Després vam començar a veure, a distància, sobre els arbres que s'estenien cap a l'est, una llum més blanca que la neu amb la forma d'un jove, una cosa transparent, tan brillant com un vidre en els raigs de sol. Al apropar-nos vam poder veure els seus trets. Ens vam quedar sorpresos i absorbits i no ens vam dir res l'un a l'altre. Després ell va dir:

No tingueu por. Sóc l'àngel de la pau. Pregueu amb mi.

Ell es va agenollar, doblant el seu rostre fins a terra. Amb un impuls sobrenatural vam fer el mateix, repetint les paraules que li vam sentir dir:

Déu meu, jo crec en Vós, jo us adoro, jo espero i jo us estimo. Us demano perdó pels que no creuen, no us adoren, no esperen i no us estimen.

Després de repetir aquesta oració tres vegades l'àngel es va incorporar i ens va dir:

Pregueu d'aquesta forma. Els cors de Jesús i Maria estan a punt per escoltar-vos.

I va desaparèixer. Ens va deixar en una atmosfera del sobrenatural que era tan intensa que vam estar per llarga estona sense adonar-nos de la nostra pròpia existència. La presència de Déu era tan poderosa i íntima que encara entre nosaltres mateixos no podíem parlar. A l'endemà, també aquesta atmosfera ens lligava, i se'n va anar disminuint i va desaparèixer gradualment. Cap de nosaltres va pensar en parlar d'aquesta aparició o fer cap tipus de promesa en secret. Estàvem tancats al silenci sense ni tan sols desitjar-ho.

L'efecte intens d'aquesta aparició de l'Angel que va tenir sobre els nens, va ser diferent a l'experiència una mica més serena amb la de la Verge a l'any següent. Lucía diu:

No sé per què, però les aparicions de la Mare de Déu van produir en nosaltres efectes molt diferents que els de les visites de l'àngel. En les dues ocasions sentim la mateixa felicitat interna, pau i joia, però en comptes de la posició física de prostrar fins a terra que va imposar l'àngel, la nostra Senyora va portar una sensació d'expansió i llibertat, i en comptes d'aquest anihilament en la presència divina, desitjàvem només exultar nostre goig. No hi havia dificultat al parlar quan la nostra Senyora es va aparèixer, hi havia més aviat per la meva part un desig de comunicar-me.

Aquesta diferència pot potser ser explicada de la següent manera. Els àngels qualsevol que sigui la seva cort tenen en comú amb Déu una naturalesa espiritual, no barrejada amb la matèria. La bondat del seu ésser, plena de justícia divina d'acord amb el nivell de glòria donat a cada un, irradia aquesta santedat sense mediació, per tant proporcionada a la capacitat dels éssers humans per experimentar-la. No obstant això, quan s'apareix la Senyora, encara que la seva glòria és major a la del més alt serafí, la seva naturalesa humana cobreix aquesta glòria, així com va passar amb la naturalesa del nostre Senyor, i tot després de la seva Resurrecció.

Tot i que els àngels també poden aparèixer en una forma més mundana, ha d'haver estat part del propòsit diví revelar als nens alguna cosa de la Santedat de Déu. Lucía ens diu sobre aquest efecte que va trigar a desaparèixer:

Les seves paraules es van gravar tan profundament en les nostres ments que mai les oblidem, fins al punt en què passàvem llargues estones de genolls repetint, de vegades fins que ens quèiem exhausts.”

Regina caeli, laetare, alleluia!