Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

La Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya ha publicat l’actualització del Mapa de les Religions. Deixant a banda els desiguals comentaris que aporta, a títol de conclusió, en l’estudi -que tal volta caldrà valorar més endavant- el que es pot constatar és que en deu anys l’Església Protestant ha multiplicat per dos el número de centres de culte. És a dir: el número de Temples Evangèlics.

L’establiment d’un nou Temple Evangèlic no només ens explica un creixement numèric, sinó una vitalitat organitzativa i de lideratge que el fa possible.

És, doncs, un signe molt positiu.

Si entenem el protestantisme d’una manera àmplia, com el resultat de totes aquelles Esglésies filles de la Reforma Protestant del segle XVI i dels posteriors moviments de revifament espiritual, podem dir que aquesta branca del cristianisme gaudeix de bona salut entre nosaltres.

Multiplicar per dos el nombre de Temples Evangèlics en menys d’una dècada ens podria fer creure, a propis i estranys, que ens hem instal·lat en l’autocomplaença.

Res més lluny de la realitat, la descristianització de Catalunya és una realitat creixent que també afecta la Comunitat Protestant.

El ritme de creixement de les nostres Esglésies no ens ha de fer oblidar aquella part dels que han nascut en una Església evangèlica i que ara forma part del que anomenem “protestantisme sociològic”. Tampoc no ens ha de fer oblidar que els que tenen més de 35 anys -segons dades del govern- viuen més allunyats de la fe que en dècades anteriors.

Dos exemples de dues realitats que són un senyal d’atenció sobre la necessitat de repensar encara millor la tasca a què ens sentim cridats i cridades.