Identitat II (La nostra...

Quina és la nostra identitat com a protestants a principis del Segle XXI a la vella Europa?

Quina és la identitat protestant quan aviat farà 500 anys de l’inici de la Reforma Protestant?

Aquestes dues preguntes demanen una serena, reposada i àmplia reflexió que, si volem que sigui el que cal que sigui, ha de ser, necessàriament, una reflexió àmpliament compartida.

Amb tot, crec que abans de preguntar-nos sobre la nostra identitat hem de preguntar-nos si volem tenir identitat.

Els llibres ens expliquen que abans la identitat estava relacionada a una llengua, a un territori i a una religió.

Fa temps que les coses han canviat i les identitats es troben en tot un seguit de paràmetres que ens ajuden a explicar-nos qui som d’una manera diferent.

Però davant d’aquests signes identitaris ens trobem amb un seguit de problemes en sentit contrari dels quals voldria fer-ne una molt breu referència:

El problema de la indefinició:

La recerca de les identitats s’enfronta amb un mite o llegenda urbana que ens vol fer creure que la indefinició ens prefigura una identitat diferenciada quan, en realitat, la indefinició és un dels signes més visibles de la manca d’identitat o de la manca d’honestedat, perquè massa sovint la manca d’indefinició en realitat el que està fent és servir d’amagatall per a una agenda oculta.

El problema d’una generació sense paternitat:

Una segona observació ens porta a constatar, com diu un bon amic meu, que cada cop hi ha més gent que s’apunta a viure sense reconèixer la paternitat rebuda. És, per dir-ho de manera tristament divertida, aquells que es reclamen de pare desconegut. Com que no tinc llinatge, m’explico el que vull dir de mi mateix i ho presento com si fos veritat. El meu passat no existeix, venen a dir, i escullo la part que més m’agrada.

El problema d’una identitat desconnectada:

Una tercera observació ens mostra qui vol trobar la seva identitat en el reduccionisme del seu propi essencialisme. “Només jo i els meus”, seria un bon resum d’aquesta manera de pensar. El cercar la pròpia identitat per negació de l’altre ens porta a una superioritat moral que no només ens pot aïllar del món i la seva realitat, sinó que pot portar-nos a construir-nos un món paral·lel i creure’ns-el.

La millor manera de reafirmar la nostra identitat, o de trobar-la, no vindrà pel camí d’empetitir-nos, sinó pel camí de perdre la por a definir-nos.
Definir-se, i prendre consciència de la nostra definició, és la porta que necessàriament hem de traspassar per contestar les dues preguntes inicials.
Nosaltres o qualsevol altre col·lectiu a qui no li faci por definir-se.