Identitat

Quan parlem d’identitat parlem dels signes que configuren una determinada identitat. En general, les identitats estan relacionades amb un fonament històric comú, amb la identificació amb un territori o amb una ideologia o creença clarament identificable, amb una tradició o trajectòria i amb uns valors com a comprensió diferenciada de la vida.

En podríem afegir més, però la majoria de nosaltres estarà d’acord que aquests quatre signes poden establir una base comú per a tothom que vulgui evidenciar la seva identitat.

Origen, identificació, trajectòria i valors, que prefiguren un comportament compartit, són l’essència de tota identitat.

I és des de les identitats quan es genera el vincle emocional i també el camí contrari: és des del vincle emocional des de on és troba la pròpia identitat.

Les identitats es manifesten tant en col·lectius socialment majoritaris o minoritaris com en grups marginals.

Quan la identitat es manifesta en grups majoritaris el perill que han d’enfrontar és el d’evitar que la seva identitat no negui la identitat i el dret d’existir dels altres grups minoritaris.

Quan es manifesta la identitat en grups minoritaris els perills són més grans. Per una banda, s’han d’enfrontar l’amenaça de no ser ofegats per la capacitat de persuasió social de la identitat majoritària. Per altra banda, s’han d’enfrontar al perill de mantenir la seva identitat com a minoria, sense caure en el parany de transformar-se en un grup marginal. La manera d’evitar aquest perill és seguir formant part de la seva societat en tot allò que els és comú, excepte en el punt que marca el seu fet diferencial. Per exemple, la seva confessió religiosa. O la seva vinculació esportiva o política.

El comportament identitari dels grups marginals és diferent als dos anteriors. Aquests grups socials cerquen la seva identitat al marge del context social en el que viuen. Interpreten tan unilateralment alguns o la majoria, per no dir tots, dels signes identitaris que els fa estranys a la resta de la societat.

El problema s’agreuja quan aquesta interpretació unilateral els transforma en socialment perillosos per a ells mateixos o per a la resta de la societat.

Els grups marginats, en general:

Viuen fora de la història, o amb una interpretació esbiaixada de la història, perquè només és vàlida la seva veritat de la seva història.
Interpreten també de manera esbiaixada l’itinerari de la seva trajectòria comú, adaptant-lo a la seva mirada diferenciada.
Interpreten els valors grupals de forma tan diferent que generen un comportament personal i social desconegut del que fins aleshores havia comportat.
I així podríem afegir tot un seguit d’exemples.

La diferència bàsica entre majories, minories i grups marginals la trobem en la percepció que uns i altres tenen d’ells mateixos i dels altres.
Quan més a prop estiguem de l’exclusió de l’altre més a prop estem de comportar-nos com un grup marginal. Per contra, quan més oberts estiguem a la identitat de l’altre més a prop ens trobem d’autoubicar-nos en un grup socialment acceptat i acceptable.

Quina és, doncs, la clau per saber quan som un grup marginal?
El nombre de persones que apleguem?
De cap manera.
Des de la meva comprensió la clau la defineix el nostre grau de tolerància.
No importa les paraules que diguem; quan més intransigents siguin els nostres comportaments socials més pròxims estem a identificar-nos amb un grup marginal i quan més tolerants siguem amb els comportaments dels altres més lluny estem de transformar-nos en un grup amb identitat marginal.
La identitat no es defineix només per qui sóc jo o per qui vull ser jo, sinó, i d’una manera molt especial, per com em relaciono amb els altres.
L’altre, un ésser humà de carn i ossos com tots nosaltres, és la mesura de la meva identitat.