Segur que vostè troba el seu propi exemple de la decadència que ens envolta. Permeti’m posar en comú un exemple que jo he trobat. L’altre dia, en una d’aquestes tertúlies televisives de les més serioses que podem trobar actualment, un dels seus participants defensava, sense cap vergonya, la legitimitat del contraban adduint les raons que creia més convenients.
En realitat, lògicament és la meva interpretació, el que pretenia aquest tertulià no era tant defensar les bondats del contraban com enaltir una determinada persona.
A molts de nosaltres ens van ensenyar que “el fi no justifica els mitjans” com a criteri permanent d’aplicació.
Avui en dia el criteri social sembla que ha canviat o sembla que algunes de les persones que es consideren a elles mateixes com líders socials ens vulguin convèncer que ha canviat.
Quan el que és blanc és negre, segons la conveniència de l’autor, i quan el fet es repeteix socialment, un i un altre cop, tenim un signe clar de decadència social i moral.
I això és el que ens està passant en el nostre país.
No hi ha sentit de la veritat, sinó que hi ha sentit de la conveniència.
I aquesta conveniència és signe de decadència.
La decadència està trobant molts més partidaris del que pot semblar aparentment. Hi ha predicadors de la decadència com hi ha seguidors fidels de la “nova religió” de molts dels nostres conciutadans.
La qüestió és molt clara: Què hem de fer davant la decadència?
Dues són les respostes que em genera la pregunta:
Primer, denunciar-la aixecant la veu profètica de l’Església per evitar que el nostre silenci es pugui confondre amb complicitat.
Segon, distanciar-nos dels predicadors d’aquesta “nova religió” segons la qual tot val sempre i quan el protagonista de l’acció hi surti guanyant.
Per a nosaltres segueix sent veritat que si és blanc és blanc.
I si algú diu que és negre, encara que sigui un dels seus, el que s’ha de fer no és cobrir-li l’esquena, sinó ajudar-lo fins que sàpiga discernir entre el blanc i el negre, entre el que cal fer i el que no cal fer, entre la veritat i la mentida.
I en aquest camí de saber distingir entre el bé i el mal les seguidores i els seguidors de Jesús podem donar un cop de mà.
No es tracta que des de la nostra fe ens creguem en el dret d’imposar la nostra opinió als altres, sinó que es tracta d’ajudar, qui vulgui ser ajudat, a sortir de la seva desorientació.
Clar que si hi ha qui insisteix en dir que no està desorientat i que els desorientats som nosaltres, no hi podem fer res.
En la seva pròpia desorientació trobarà la seva recompensa.
Tags
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.