Vés al contingut

El Sínode Luterà de l’any 1933 va ser etiquetat per molts el “Sínode Marró” per ser el color imperant, malgrat ser una trobada religiosa, entre els assistents. Es va denominar d’aquesta manera al·ludint al color marró de les camises que utilitzaven els nazis. Aquesta data es recorda com el màxim exponent de la influència nazi sobre l’Església Luterana.

Tanta manca de raó havia de ser ràpidament contestada.

Van ser els pastors luterans Niemöller i Bonhoeffer els qui van tenir el coratge de redactar una Declaració de quatre punts en què es reafirmaven en els fonaments de la fe cristiana i en contra dels ensenyaments dels anomenats “Cristians Alemanys”. Aquest document va ser la base del que es va conèixer com “La Lliga d’Emergència”. A la iniciativa de Niemöller i de Bonhoeffer el 20 d’octubre d’aquell mateix any ja s’hi havien adherit més de 6.000 pastors.

Tal com s’esperava l’Església Oficial, fidel al règim nazi, no va trigar a contraatacar. A principis de l’any següent, concretament el 4 de gener de 1934, el Bisbe Müller va publicar un decret, d’obligat compliment per a tota l’Església Luterana, en què es prohibia utilitzar les dependències d’aquesta Església per a la celebració de debats d’interès públic. És a dir: es prohibia que es qüestionés públicament el règim nazi dins de les dependències eclesiàstiques. L’amenaça va ser contundent: Qui ho fes seria destituït del seu càrrec.

La resposta al decret també va ser ràpida i contundent.

El 7 de gener un nombrós grup de pastors luterans van enviar un telegrama al Bisbat en què textualment deien: “Pel bé de l’evangeli i pel de la nostra consciència, ens associem amb la proclamació de “La Lliga d’Emergència” i retirem la nostra confiança al Bisbe Müller”.

El dilluns 8 “La Lliga d’Emergència” va planejar celebrar un culte a la Catedral de Berlin com a signe visible de la seva protesta. En tenir coneixement de la iniciativa, el Bisbe Müller va ordenar tancar les portes de la Catedral per tal d’impedir la celebració. Per a més seguretat va demanar la protecció de la policia del règim. Va pensar que d’aquesta manera podria fer callar l’oposició.

Davant la seva sorpresa, no va poder impedir que milers i milers de fidels es reunissin a la immensa plaça davant de la Catedral de Berlin. Espontàniament, en senyal de protesta, van entonar l’himne símbol de la Reforma Protestant, que en el seu dia va ser compost per Martí Luter, i conegut per la seva primera frase: “Déu és l’auxili, un ferm castell”.

La dissidència amb l’Església Oficial s’havia fet clarament visible.

Després d’aquests esdeveniments no ha de sorprendre’ns la reunió que posteriorment van tenir a Berlin un bon nombre de pastors de “La Lliga d’Emergència”. Entre els assistents cal destacar, per la seva significació: Martín Niemöller, Dietrich Bonhoeffer i a Gerhard Jacobí.

En aquesta reunió es van prendre dues decisions històriques:

Primera, trencar amb l’Església Luterana establerta.

Segona, convocar un Sínode com a Església Lliure (és a dir: separada de l’Estat Alemany) a la ciutat de Barmen a finals del mes de maig d’aquell mateix any.

S’ho van proposar i ho van aconseguir.

Els tres últims dies del mes de maig de l’any 1934 “La Lliga d’ Emergència” es va reunir a la ciutat anteriorment mencionada i va donar a llum el que des de llavors coneixem com l’Església Confessant.

El principal autor de la Declaració va ser el conegut teòleg protestant suïs Karl Barth (Basilea, 1886-1968) reconegut com a un dels més grans pensadors cristians del passat segle XX.

Val la pena dedicar un temps a llegir aquesta Declaració de la que voldria destacar dos articles: el 9 i el 24.

A l’article 9, on es trenca amb l’Església Oficial, diu: “En vista dels errors comesos pels “Cristians Alemanys” de l’actual govern (de l’Església Luterana), que estan devastant l’església… confessem les següents veritats evangèliques”.

I l’article 24, on es trenca amb l’Estat, que diu: “Rebutgem la idea que l’església... hauria d’apropiar-se de les característiques, les tasques i la dignitat de l’estat, convertint-se així ella mateixa en un òrgan d’aquest”.

A la seva Declaració van deixar molt clar que l’Església Alemanya no estava sota l’autoritat de l’Estat. D’aquesta manera es van enfrontar obertament amb els “Cristians Alemanys”, i la seva acceptació de les tesis racistes del partit nazi, i, indirectament, es van enfrontar amb l’Estat que sustentava a l’Església Oficial.

El text de la Declaració no hagués tingut la repercussió interna i internacional que va tenir si el 4 de juny el diari londinenc “The Times” no hagués publicat un article titulat “La Declaració de Barmen” en què es transcrivia la totalitat del text.

El món va conèixer que l’Església Protestant a Alemanya havia reunit el valor suficient per enfrontar-se al règim totalitari nazi arriscant-se a sofrir terribles conseqüències per la seva decisió.

Havien sortit de les catacumbes per fer-se visibles.

Les conseqüències van ser terribles però haurien estat pitjors per a l’Església si no s’haguessin atrevit a enfrontar-se al feixisme.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.