Els cristians alemanys (2) i el control de l’Església

L’any 1937, quan un nombrós grup dels seus seguidors va decidir abandonar l’Església Catòlica Hitler mateix es va oposar a tal iniciativa i va animar al seu cercle més íntim a mantenir la seva vinculació catòlica. Ell mateix es reconeixia com a catòlic. La seva intenció no era afavorir aquesta església, sinó que el que pretenia era esperar el moment adequat per a l’aplicació dels seus plans.

Segons el dictador alemany el cristianisme era el seu enemic perquè s’oposava a la seva ideologia. El cristianisme predicava un missatge contrari al seu ideari: davant de la seva intransigent ideologia, l’Església predicava tolerància. I el que, al seu entendre, era encara pitjor: davant de la idea nazi de supremacia ària, l’Església predicava la humilitat expressada en la debilitat de Crist i de Crist Crucificat.

Hitler necessitava una Església catòlica neutralitzada i una Església Luterana unificada i postuladora de la seva ideologia per assolir els seus plans i a aquesta tasca hi va dedicar bona part dels seus esforços.

En la seva voluntat de reescriure la teologia de l’Església, per tal que reflectís la seva ideologia, en el decurs de la guerra el nazisme va desenvolupar un pla de trenta punts per controlar l’Església Unificada Luterana.

El primer repte era unificar aquesta Església.

L’Església Luterana estava organitzada seguint el model polític alemany segons el qual a cada territori exercia la seva pròpia autoritat administrativa i eclesiàstica. Aquesta descentralització era contrària als interessos del règim raó per la qual es va buscar la forma i la manera de centralitzar l’estructura de l’Església a fi de tenir-ne un control més efectiu. No es van cansar en els seus esforços fins a aconseguir-ho.

El segon repte era canviar el marc mental de l’Església.

Aquesta voluntat de control no es limitava a qüestions administratives sinó que en els seus plans més secrets pretenia, entre moltes altres barbaritats, que a través de l’Església Nacional es tornés a prohibir la difusió de la Bíblia, que fos substituïda, en la pràctica pel llibre escrit per Hitler mateix (Mein Kampf) o que se substituís als Temples la creu cristiana per l’esvàstica nazi.

El següent pas fou crear institucions que validessin i propaguessin les seves intencions.

Per aconseguir els seus propòsits els “cristians alemanys” van començar per voler eliminar l’autoritat de l’Antic Testament, L’any 1939 van crear l’ ”Institut per a la investigació i l’eliminació de la influència jueva en la vida de l’Església”.

El seu mètode fou extirpar de la Bíblia tot el que era contrari al pensament nazi o interpretar la Bíblia des d’una lectura antisemita.

El millor exemple el trobem en la rellevància que van donar al text de Joan 8, 44 quan diu (Jesús els contestà): “El vostre pare és el diable i vosaltres voleu complir els desigs del vostre pare. Des del principi era un assassí, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè és mentider i pare de la mentida.”

Deduir d’aquest text que tot el que és jueu és perniciós i que s’ha d’actuar en conseqüència no va resulta gens difícil per als propagandistes del règim.

L’argument bíblic antijueu estava servit.

Per si no en tinguessin prou amb les paraules de Jesús van buscar el suport de Martí Luter. El Reformador alemany havia somiat, als inicis del seu moviment, que quan el cristianisme tornés a la font original de l’evangeli els jueus reconeixerien que Jesús és el Messies d’Israel i abraçarien la fe cristiana. Al final dels seus dies, en veure que la seva esperança sobre la conversió dels jueus no s’havia complert, Luter va perdre el sentit de la proporcionalitat i va desvariejar contra ells. Estava convençut, a més, que tenia raons per a això perquè, i així ho va manifestar des de l’any 1528, després de participar en un àpat jueu, que van voler atemptar contra la seva vida per pretendre convertir-los.

L’argument històric antijueu estava servit.

Els nazis tenien els arguments i la propaganda nazi es va encarregar de difondre’ls una i altra vegada fins a la sacietat.

Havia de permetre l’Església que el marc mental dels “cristians alemanys” s’imposés com a veritat dins de la pròpia Església i com a legitimació del règim nazi?

Novament Bonhoeffer va ser un dels cristians que va aixecar la veu profètica per recordar a l’Església que part de la missió que ens ha estat encomanada no és només estar al costat de les víctimes de les accions abusives de l’estat, sinó evitar que arribin a ser víctimes.

Per a aquest teòleg l’estat sempre està deslegitimat si obliga a l’Església a “l’expulsió dels jueus batejats de les nostres congregacions cristianes o si prohibeix la nostra missió als jueus”.

L’única conclusió bíblica i teològica a què va poder arribar fou que l’Església no només havia de permetre que els jueus batejats formessin part de l’Església, sinó que és precisament a l’Església on els cristians de diferents orígens o ètnies havien de trobar-se.

Va trobar el seu fonament bíblic en el conegut test de Gàlates 3, 28. La Bíblia diu i ensenya que: ”Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.”

Bonhoeffer va concloure que Crist no exclou ningú pel seu origen ètnic. I també va concloure que si Crist no ho fa tampoc ha de ni pot fer-ho l’Església.

L’any 1933 Dietrich Bonhoeffer declarava que l’Església havia d’aixecar-se en defensa dels jueus.

Al 2019 l’Església, i molt menys els seus líders, NO POT unir la seva veu a aquells que aixequen banderes contra els immigrants. Molts d’ells són tan cristians i cristianes com nosaltres. I si encara no en són formen part de la missió i tasca que ens ha estat encomanada.

Promoure l’odi contra altres éssers humans és un discurs que NO POT NI HA DE SER recolzat per l’Església ni pels seus dirigents. Al contrari, cal desemmascarar els qui el promouen sota la pell d’ovelles.