El 10 de desembre de l’any 1992 es van signar els Acords de Cooperació entre l’Estat Espanyol i les Minories Religioses considerades de notable arrelament: Protestants, Musulmans i Jueus. L’actual constitució es va aprovar el 6 de desembre de l’any 1978, dos anys més tard, el 5 de juliol de l’any 1980, es va aprovar la Llei de Llibertat Religiosa i 14 anys més tard d’aprovar-se el text constitucional es va arribar a un acord de mínims amb les confessions religioses minoritàries.
Els acords de cooperació van arribar tard, massa tard, i malament. Les dues qüestions principals no es van tractar: el cofinançament de les confessions minoritàries i el dret d’establir, i mantenir oberts, centres de culte sense estar sotmès als criteris diferenciats entre uns ajuntaments i uns altres. Sense oblidar qüestions tan humanes com són les pensions per als pastors, per a les seves vídues, l’accés als mitjans de comunicació, l’ensenyament de la religió a l’escola i tants i tants assumptes que distrauria l’atenció del que vol ser el centre d’aquest article: els drets col·lectius de les confessions minoritàries.
L’Església Catòlica va arribar a un Acord de Cooperació amb l’Estat el 3 de gener de l’any 1979 en forma de tractat internacional que garanteix els drets col·lectius de la confessió majoritària.
La qüestió és: per què, després de tants anys de democràcia i de predicar que no hi ha discriminació entre ciutadans entre nosaltres, les minories religioses no tenim els mateixos drets col·lectius que l’Església Majoritària o que la societat civil organitzada (patronals, sindicats, partits polítics, ONG’s, associacions de veïns i un llarg etc.)?
Algú té alguna resposta a aquesta pregunta?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.