Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El passat novembre es va celebrar la Jornada anual del Grup Sant Jordi dedicada al tema: Déu: filosofia i conversió. A la cloenda vaig intentar dir algunes paraules que sintetitzessin  alguna cosa del molt que es va dir i que en part es recullen també en la magnífica crònica publicada en aquest portal. Per la temàtica tractada, crec que són força escaients en temps d’advent i Nadal.

Amb el desig d’un Bon Nadal per als lectors, les reprodueixo aquí un xic revisades.

Hom té la sensació que la cultura occidental no tant sols ha deixat de creure en Déu sinó que, senzillament, creu poder-ne prescindir i en prescindeix. No és un fenomen aïllat sinó que cal entendre’l en el context de l’esfondrament d’un determinat ordre i d’una manera de pensar, i de pensar-se, que arrencava de la Grècia clàssica i que d’alguna manera havia perdurat al llarg dels segles.

L’individu com a absolut

Chesterton ja ens va advertir, en uns mots celebres de fa un segle, que quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa.

Avui, en la nostra cultura, aquesta “qualsevol cosa” en la que es creu és, per sobre de tot, un mateix. Cada persona vol esdevenir autònoma de tot lligam, de tota relació, de tota re-ligió. Oblida que ha estat creada i esdevé autoreferencial en ella mateixa.

És la persona que cerca desaforadament la felicitat. Possiblement, el desig més trampós, un anhel que, sovint, només amaga no saber que és vol. És la persona que oblida que l’única cerca que pot satisfer i omplir veritablement una vida és la de la salvació. És la persona que ignora el significat o rebutja la mera noció de salvació –la necessitat de ser salvat-, perquè la fa depenent de quelcom que està fora d’ella mateixa.

La humanitat ferida

Però la persona humana és un ésser ferit, que només a través de la gràcia –del do de la salvació- pot sanar. Malgrat tots els esforços, plasmats en el progrés en molts àmbits de la vida, i malgrat la cultura dominant eviti afrontar-ho, la humanitat –cada persona- està ferida.

Ferida pel fracàs de comprendre i comprendre’s plenament, de manera autònoma, malgrat tots els esforços il·lustrats. Ferida per la violència i el mal presents en el món. L’esforç de tots els humanismes històrics i de tots els moviments que han maldat -i malden- per la justícia, per la pau i pel bé comú, no ha pogut eradicar el mal de la terra.

Ferida per la consciencia i l’experiència dels límits (físics, psíquics, ambientals...), que troben en la mort la seva més contundent expressió. Els moviments emancipatoris i l’evolució de la humanitat al llarg dels segles ha aconseguit eixamplar aquests límits, però no superar-los definitivament. Un nou i ben recent moviment, el “trashumanisme”, pretén trencar la darrera frontera, la mort. Una il·lusió inútil, que córrer el risc de destruir allò que encara avui entenem com a persona. 

Partir de zero, viure diferent

En aquest context, pensar Déu, anunciar Déu, testimoniar Déu, segueix sent possible. No ho és reconstruir un ordre o un sistema periclitat, però sí resistir al reduccionisme i tornar a pensar des de zero, des de la gènesi, des de la base.

Ens cal una nova mirada, una mirada ingènua –com si fos la primera- a la nostra experiència quotidiana, viscuda com a esdeveniment. Cal partir de l’experiència que estem vivint, ara i aquí, en el present: experiència de misteri davant tantes coses que ens depassen, experiència d’intempèrie quan cap sostre ens pot protegir, experiència de feblesa viscuda com una gràcia perquè ens porta a la necessitat de l’altra i ens introdueix en la dinàmica del do.

La nostra manera de viure, apressada i dispersa, ens sostreu de l’experiència, ens allunya de la base i ens acaba portant al “no res”. Intempèrie, misteri, feblesa... és viure diferent. Si no hi ha un canvi en la forma de viure no resistirem la tendència al “no res”, on no hi ha espai ni per a Déu, ni per a cap vivència de sentit.

Creure

Creure en Déu no anul·la la persona ni ens fa abandonar la lluita en pro del bé. Creure és saber que no combats sol i que l’esperança, sortosament, no està en tu. No ens fa ingenus, som conscients del mal, però també de la força de la bondat. Vivim en l’esperança que el bé és més fort que el mal.

Per als cristians, el Crist, ressuscitat després de patir i morir injustament, és la penyora d’aquesta esperança.