Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En aquests temps d’inici de curs a la universitat és habitual preguntar els estudiants en els Seminaris de primer pels motius que els han portat a escollir els estudis, és a dir parlar amb ells d’aspectes vocacionals. Enguany amb l’alegria per la presencialitat recuperada al 100% i ja quasi-normalitat.

Parlem breument de la vocació. Podríem definir-la, seguint l’etimologia de la paraula, com un “sentir-se cridat” a una forma de vida o a un determinat treball o professió. També té el sentit religiós de sentir-se cridat per Déu.

La vocació és una crida interior. Els estudiants –en el nostre cas de psicologia– ho expressen així: “Em cridava l’atenció entendre la ment humana”, “sempre he volgut ajudar les persones”, etc. Les persones tenim talents diferents, motivacions i interessos que ens fan únics. Una vocació té doncs aquest component d’escolta interior i d’autoconeixement. “Segueix la teva veu interior”, o “sigues tu mateix” es diu a vegades i diuen els llibres d’autoajuda. Cal anar però amb compte amb la generalització d’algunes d’aquestes expressions com les també molt comunes de “pots aconseguir tot el que et proposis” o “si vols pots”. Professionals de la salut mental ens expliquen problemes que a vegades tenen expressions com aquestes que poden causar perjudicis a persones especialment vulnerables. No tothom pot fer tot el que desitgi, a vegades hi poden haver límits. I també cal conèixer-los.

La vocació té un component reflexiu. Es tracta doncs de respondre a una crida interior, però desenvolupant no només el que a un li agrada sinó també tenint en compte com les qualitats que un té poden ser útils als altres o a la comunitat. La crida interior més satisfactòria sempre tindrà en compte servir els altres, posar-se en un lloc des d’on compartir.

Hi ha també una part d’aquesta “crida” que és també exterior. Molt sovint es veuen millor les capacitats, qualitats i competències de les persones des de fora. Així doncs acompanyar i facilitar el desenvolupament d’algú que destaca en alguna qualitat, valorar, comentar explícitament el potencial que veiem en els altres, pot ajudar a anar definint la vocació personal.

Una tasca important de les persones amb responsabilitats en les institucions és també fer possible que cada persona estigui en el millor lloc on, d’acord amb les seves qualitats, es pugui sentir realitzada i pugui aportar el millor a l’organització en el seu conjunt. Val per qualsevol organització o institució. En la mateixa universitat per exemple tenim diferents funcions a desenvolupar: ensenyar, fer recerca, fer gestió –a vegades amb component administratiu i econòmic–, relacionar-se amb la industria o amb institucions externes, o fer serveis professionals a la comunitat ben diversos. Encertar en el rol de cadascú és clau perquè una institució com una universitat funcioni òptimament. És molt satisfactori per la persona i ho sol ser per l’organització quan s’encerta entre el potencial que cadascú pot aportar i la responsabilitat que desenvolupa.

Els educadors, orientadors i formadors en general haurien d’estar atents a aquests elements vocacionals per reconèixer-los, acompanyar-los i estimular-los. Una educació excessivament centrada en només aprendre continguts pot descuidar un element tant important per la persona i la societat com és la vocació. No ens podem permetre el luxe de perdre talent. Per això és molt apropiat aprendre fent com proposava Dewey. Diu la Fratelli tutti que ens correspon respectar el dret de tot ésser humà de trobar un lloc on pugui no solament satisfer les seves necessitats bàsiques, sinó també realitzar-integralment com a persona (FT, 129).

Un aspecte important de la vocació és adonar-se que no tot el que realitzem és mèrit personal. I aquí entrem en un element si es vol més espiritual de la vocació, com és la obertura a la Gràcia o  a la Providència, estar obert i permetre que aspectes que un no coneix o no controla del tot es manifestin. Per això és important compartir, treballar en equip, ajudar i deixar-se ajudar. Fent ho així apareix un aspecte nou: s’obren a la vocació horitzons que no eren coneguts ni previsibles, aspectes que no s’havien pensat ni previst. Però per això cal estar obert, no serveix la mentalitat de pensar que ja se sap tot o que es controla tot, s’ha d’estar disposat a aprendre de tot i de tothom i a tenir la disponibilitat a servir.

Estar obert a la crida interior, a desenvolupar els propis talents, amb acompanyament dels altres i obert a la Gràcia de  Déu, són elements d’aquesta crida complexa i personal que un ha d’anar discernint i que es converteix en vida, viscuda amb plenitud i realització personal. Promovent les vocacions es contribueix a fer possible que tots tinguem un lloc en el poliedre humà -com diu el Papa Francesc- en el que no es pot descartar ningú.