Vés al contingut

Continuem amb aquestes reflexions generals sobre l’educació. En entrades anteriors exploràvem com l’estatització bastant completa del sistema francès va afectar de diverses formes el sistema educatiu espanyol: Directament amb el model educatiu de la Ley Moyano i indirectament als col·legis religiosos per la persecució religiosa a França. Seguint el fil històric podem abordar també l’evolució pedagògica i, en concret, com es va produir a Catalunya l’impacte de les avantguardes educatives de l’Europa de finals del segle XIX i primer terç del segle XX. Abans però ens podem preguntar: Com era l’escola d’aquells temps?

Primer de tot dir que el model imperant era el model d’escola resultant de les revolucions liberals i per tant expressió de la modernitat i de la mentalitat de la burgesia. També un reflex de revolucions republicanes tant a Europa com a Amèrica Llatina, per això es denominà com a “escola pública”. Malgrat que la legislació a Espanya era doncs probablement avançada, almenys si hem d’atendre a la vigència de la Llei Moyano hem de convenir que així degué ser, tanmateix el model d’escola que va comportar se l’ha denominat com a “escola tradicional” pel patró comú en la seva pedagogia i cosmovisió.

L’escola, denominada com a tradicional, fou la institució de la societat amb la missió de la preparació intel·lectual i moral de les masses i la preservació de l’ordre social establert. Es tractava de transmetre els coneixements i els valors com a veritats acabades, al marge de les experiències i realitats dels educands. El mestre o professor és qui assumia l’autoritat de la transmissió de la informació, que s’entenia com a establerta i tancada essent-ne ell/ella la única font. Per això exigia obediència i disciplina, sovint utilitzant l’autoritat de forma impositiva, paternalista i moltes vegades de manera coercitiva. El contingut era racionalista, científic i metafísic, fragmentat en parts aïllades: per això el mètode era una exposició per part del professor de forma sovint descriptiva amb gran quantitat d’informació. L’aprenentatge es reduia a repetir i memoritzar coneixements, majoritàriament verbals. Això portava a la passivitat i a la dependència de l’educand, amb poca capacitat per pensar o elaborar pensament i reflexió pel seu compte. No es tenia en compte el procés i s’avaluaven els resultats examinant la capacitat reproductiva dels continguts.

Pot semblar que estiguem fent una crítica d’aquest model, però el que fem és una descripció. La realitat és que l’escola era memorística, bastant adoctrinadora, i feia valdre en molts casos aquella dita que “la letra con sangre entra”. Hi degué haver de tot ben segur, bons mestres i amb molta vocació també. Ara bé aquesta escola en el seu conjunt, com a model d’escola, malgrat el progrés que suposava d’escolarització de les masses, s’ha convingut en denominar-la -com dèiem- com a “escola tradicional”. No volem pas jutjar si estava més bé o més malament, cosa que no es pot fer al marge de cada època i les seves tecnologies, coneixements, mentalitats i cosmovisions.

Tanmateix en aquelles dates sorgia a Europa i després als USA un nou model totalment diferent d’escola conegut com a “escola nova” pel seu caràcter totalment alternatiu a l’”escola tradicional”. Amb el pensament i l’acció de pedagogs i pedagogues com Pestalozzi,, Freinet, Décroly, Montesori, Claparède, Ferrière, o als USA Dewey, sorgia una sensibilitat diferent en l’educació, sobretot en països i ciutats on havia tingut un pes la revolució industrial. Ferrière en els seus 30 punts proposava una escola activa, pràctica, basada en el treball, la responsabilitat i el respecte, que exercitava globalment les facultats dels infants... Una escola nova que creixia als costat de la sensibilitat i els valors de les noves classes mitjanes emergents. No era una pedagogia totalment nova, doncs ja es coneixien les idees pedagògiques de Rousseau, i de referents anteriors que podem remuntar fins a Sòcrates i Plató i la maièutica socràtica. No era nou aquest plantejament més holístic, però si les institucions pedagògiques i les metodologies escolars que s’utilitzaven centrades en l’infant i el seu desenvolupament. Un moviment molt creatiu i molt en sintonia amb les necessitats del seu temps, per exemple amb el foment dels valors de la pau o l’internacionalisme.

Catalunya no fou una excepció d’aquest moviment transformador, sinó que hi va participar plenament. Si ens preguntem si foren els col·legis religiosos o els col·legis nacionals els que connectaren amb aquestes avantguardes pedagògiques europees hem de convenir que en general no fou el cas. De fet Catalunya va ser gairebé una excepció a Espanya aquest contacte amb les avantguardes pedagògiques europees. I la relació vingué d’uns altres actors que entraren en l’escena educativa.

Al costat d’aquests dos models de col·legio nacional i religiós, van fundar-se noves escoles municipals, d’iniciativa social o després per part de la Mancomunitat. Foren algunes d’aquestes escoles, sense les limitacions -siguin estatals, siguin eclesiàstiques- que tenien els col·legis més antics, les que connectaren amb aquestes avantguardes. Així l’Ajuntament de Barcelona i les seves escoles associades varen iniciar un contacte singular amb Ginebra i amb pedagogs com Claparède, Ferriére o Piaget. El judici i condemna a mort de Ferrer i Guardia que havia iniciat la denominada Escola Moderna, va tenir un fort impacte a Europa, més enllà de la pedagogia, fet que demostra com ja a principis del segle XX s’havia iniciat aquesta connexió europea de les avantguardes educatives. Així doncs tenim unes noves escoles com foren les escoles del Mar i del Bosc, el Patronat Baixeras, la Blanquerna, entre d’altres. I també grans pedagogs avantguardistes en connexió amb la nova sensibilitat educativa, com foren Rosa Sensat o Alexandre Galí. Es feren Escoles d’Estiu i es fundaren institucions renovades en la seva pedagogia. Hi hagué una escola nova catalana.

És a dir l’escola nova va néixer aprofitant també la flexibilitat en la concessió de l’Estat però al marge dels col·legis establerts. Va passar així també a la veïna i sempre influent França. Els col·legis religiosos restaren més al costat de la formació tradicional, seguint les mentalitats del seu temps. No vol dir que no connectessin amb avantguardes pedagògiques que en molts casos ho degueren fer i seria interessant estudiar-ho, i és evident també que foren destí també de les classes altes i mitjanes emergents, però respongueren més en el seu conjunt al model tradicional que no havia pas perdut la seva vigència.

I, de totes maneres, malgrat que la renovació pedagògica de Catalunya no començà tampoc als col·legis nacionals, sí que va anar confluint cap el sistema públic en temps de la II República.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.