Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A ‘Care of the soul’, un ‘best seller’ de Thomas Moore, l’autor ens explica com entre les paraules angleses ‘cure’ (curar) i ‘care’ (tenir cura, cuidar) hi va només una lletra de diferencia, però que una sola lletra marca tot un univers. Sovint curar té la connotació d’’arreglar’ quelcom que no funciona, de suprimir els símptomes, tractant allò extern sense referència a l’interior. Altrament –diu l’autor- filòsofs/teòlegs del Renaixement, com Marsilio Ficino, però també ho havien considerat Plató, filòsofs Neoplatònics, així com després poetes romàntics, Freud o Jung, van plantejar que la vida està sobretot centrada en l’interior, l’ànima –com diu Moore-. D’aquí sorgeix l’art del ‘tenir cura’ (‘care’). Tanmateix amb la separació entre la ciència moderna i l’espiritualitat va semblar que, en referència a la salut, es podria prescindir del ‘care’ i seria suficient el ‘cure’.  

En una crisi sanitària com l’actual, un catedràtic emèrit de farmacologia com és el Dr. Joan Ramon Laporte que treballa en fàrmacs per la Covid-19 diu en una entrevista recent que ‘no s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient’. Els professionals sanitaris han de curar, és clar, però durant aquests temps s’ha posat de manifest que es tractava també de ‘tenir cura’. I ho han sabut fer: Metges, infermeres, auxiliars, i tants altres professionals sanitaris s'han oblidat de les seves especialitats, s’han bolcat estant en primera línia, a voltes arriscant la seva salut i la dels seus, a ‘tenir cura’ de pacients que no podien tenir contacte amb els seus familiars. Per això els aplaudiments de les 8. Hem descobert aquests dies més que mai com d'important és doncs també ‘tenir cura’ de les persones i que les professions del ‘cuidar’ els altres són necessàries, essencials i bàsiques. De vegades algunes són professions precàries des del punt de vista laboral, sigui en residències de gent gran, centres sociosanitaris, clíniques i hospitals, etc. Tanmateix ben segur que són professions que la societat ha de revaloritzar.

També hem descobert que hi ha altres professions que -potser no ho les havíem entès així- però que han estat també professions del ‘tenir cura’ dels altres: Són els mestres, els professors, els educadors, els psicòlegs i orientadors i en general les professions de l’acompanyament a persones. Més enllà de funcions si es vol més tècniques, la part humana en aquesta situació de confinament ha passat al primer pla. I es necessitarà encara més en els propers temps per acollir tantes situacions que es donaran, pel que sembla, de confusió, d’ansietat o depressió com a efecte del confinament.  També ‘tenen cura’ de les persones els sacerdots, els/les religiosos/ses, els consellers espirituals, els/les responsables de pastoral, que estan fent una tasca d’acolliment i acompanyament de tantes persones que pateixen en aquests temps tant durs i difícils per molts. Per poder exercir les professions del ‘cuidar’ els altres es requereix tenir vocació. Tant de bo la societat a partir d’ara valori més aquestes professions i els aspectes vocacionals que les acompanyen.

Però en aquesta excepcionalitat també han aparegut noves professions del ‘tenir cura’ dels altres: Han estat el porter, el conductor del bus, l’empleat del banc, la dependenta o la caixera del súper, també molts d’ells han ‘tingut cura’ de tanta gent, alguna mancada de contacte personal. En una situació com l’actual, i encara més essent una societat avançada, no es pot delegar el ‘cuidar’ a instàncies despersonalitzades, perquè no poden substituir el component humà. S’ha fet evident, doncs, en aquesta crisi la necessitat d’una ‘cultura del cuidar’, tots de tots. Tant de bo es preservi aquesta cultura en la ‘nova normalitat’ i quan algun dia tornem a la vella. La cultura del cuidar s’està podent comprovar també a un nivell més proper, en l’interior de les famílies on hem conviscut més temps que mai i hem interaccionat amb els nostres més directes amb més intensitat.

Tota professió o treball, si ho pensem bé, és una forma també de ‘tenir cura’. Sempre s’exerceix per a realitzar un servei o una contribució més o menys directe als altres. A més a més de realitzar aquesta contribució és una oportunitat també per, a més a més, implicar-hi més la relació i el ‘cuidar’ els altres. Fent-ho les persones són més felices en el seu treball, desenvolupen consciència i d’aquesta manera la organització del tipus que sigui esdevé també més evolucionada. Ara n’hi diuen organitzacions ‘teal’ o, d’una manera més senzilla, comunitats.

L’Església ensenya la importància de l’amor incondicional, de l’autenticitat, de l’interès genuí per l’altre i de la solidaritat. Com la tradició cristiana, les religions en general, realitzen també una contribució positiva en la cultura del ‘cuidar’ els altres, doncs n’expliquen el sentit i, ben sovint també, apliquen el ‘tenir cura’ en el seu obrar.