La nova Llei d’Universitats i les Universitats privades i de l’Església

El Consell de Ministres ha aprovat recentment l’avantprojecte de Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) per tal de trametre’l a les Corts per a la seva definitiva aprovació. Com afectarà aquesta nova llei les universitats i els centres universitaris privats i de l’Església?

Posem-ho en context dient, per començar, que fins ara hi ha hagut només dues grans lleis orgàniques d’universitats en democràcia:

• La Llei de Reforma Universitària- LRU (1983) que va iniciar el model de sistema actual d’autonomia universitària, amb un paper fonamental de les comunitats autònomes, i va permetre la creació d’universitats privades. En aquest context es quan el 1991 es va crear la primera universitat privada a l’estat, la Universitat Ramon Llull, reconeguda per unanimitat del Parlament de Catalunya.
• I la Llei Orgànica d’Universitats- LOU Llei 6 (2001) que, entre altres aspectes, relacionats sobretot amb l’assegurament de la qualitat, va integrar les universitats privades (les que són sense ànim de lucre) i les de l’Església, al sistema universitari, equiparant-les a les universitats públiques (excepte en el finançament bàsic). Aquesta llei va ser modificada el 2007 per la LOMLOU, Llei de Modificació de la LOU, per tal de fer una adaptació efectiva de l’estructura acadèmica a l’Espai Europeu d’Educació Superior, aspecte que centrava les preocupacions llavors, però sense variar els avenços fonamentals de les lleis anteriors.

Son doncs comptades les ocasions en democràcia en les que s’ha legislat en forma de Llei Orgànica sobre les Universitats. Ens podem preguntar doncs: Que aporta aquesta nova llei? I sobretot -com dèiem- què aporta a les universitats privades i de l’Església?

Diguem d’entrada que l’avantprojecte anterior, presentat uns mesos abans pel ministre Manuel Castells, era força intervencionista. Ho era amb la finalitat de forçar que les universitats donessin un major pes a la recerca per preparar-les així millor per a la competitivitat internacional. De retruc establia bastantes regulacions i exigències; també per les universitats privades i de l’Església.

Aquest avantprojecte va ser estudiat per la CRUE (Consell de Rectors) que va proposar aspectes concrets de millora i en general -demanaven els rectors- una major flexibilitat i confiança en l’autonomia universitària. El nou ministre Joan Subirats va recollir aquest aspecte i ha desenvolupat un avantprojecte menys intervencionista, almenys sobre el paper, que aparca alguns temes polèmics o puntuals (p. ex. la durada dels graus, requisits per a la creació d’universitats i centres universitaris, menció dual, etc...) a posteriors regulacions del govern.

Hem realitzat una primera lectura d’aquest avantprojecte i -si no s’hi introdueixen grans canvis- desenvolupa un marc de molta autonomia per les universitats. Resumim alguns punts que pretén promoure:

• Més autonomia universitària. Aquesta es fonamenta en l’article 27 de la Constitució Espanyola. Però en la nova llei no vol ser només autonomia formal. Per això, i en coherència, és molt poc intervencionista, deixant en mans dels claustres i equips de govern les decisions de cada universitat. Planteja i ordena la governança multinivell, consolidant les àmplies competències de les CCAA.
• Continuació amb processos d’acreditació de la qualitat i transparència, ja molt establerts i consolidats. Afecten per igual també les universitats privades i de l’Església.
• Més relació amb els entorns productius. Es proposa una formació integral per a una ocupació de qualitat, amb la promoció d’habilitats personals i professionals. Té la virtut de no entrar en metodologies concretes, ni en plantejaments pedagògics, que no es poden regular per llei i s’han de desenvolupar, en tot cas, en els projectes de centre o d’universitat.
• Proposa destinar més recursos humans i financers a les universitats públiques. Fins a l’1% del PIB (ara és el 0,7%). No serà fàcil en l’actual, i previsiblement futura, conjuntura econòmica. Tanmateix vol posar fre a un problema com està essent la precarietat i temporalitat laboral. Cal tenir present que el 34% del professorat de les universitats públiques està contractat com a associat, a vegades amb una amplia dedicació. Proposa també l’establiment de la carrera docent, amb la necessitat de fer estades llargues en altres centres -estrangers o nacionals- com a requisit per a la promoció. Vol desenvolupar també per totes les universitats el mecenatge, amb l’aplicació dels beneficis fiscals de la Llei 49/2002 de 23 de desembre.
• Aspira a suprimir rigideses en la governança, que és l’altre aspecte al costat del professorat, que s’acostuma a regular amb les lleis orgàniques d’Universitats. En aquesta ocasió tanmateix no es proposen canvis significatius en els òrgans actuals de govern del sistema. Per facilitar els processos de govern a les universitats sí que es proposen canvis com la reducció dels claustres, així com l’escurçament de la durada dels mandats en els càrrecs: Sis anys no renovables.
• Afegeix una novetat prou significativa com és una aposta per la formació al llarg de la vida. Proposa establir micro-formacions, amb “micro-credencials”, amb itineraris més oberts i/o duals. És una oportunitat per les universitats.
• Més relació entre el coneixement i la societat. Proposa una visió més àmplia del coneixement, la seva producció i la seva transferència. Així com de les capacitats i habilitats que s’adquireixen relacionades amb el coneixement, produït per diverses aproximacions i per la interdisciplinarietat. Aposta per la ciència oberta. I també per la creació de xarxes de coneixement amb empreses.
• Més internacionalització. Proposa establir aliances interuniversitàries en xarxes internacionals. També la realització d’estàncies acadèmiques internacionals , com dèiem, com a requisit de promoció. Pretén captar talent internacional. Promou aliances, estratègies conjuntes d’universitats, títols propis i programes conjunts amb universitats d’altres països, mobilitat i atracció de talent internacional, que serà un factor qualitatiu per fer la internacionalització més efectiva, o crear centres a l’estranger. Serà aquest punt un dels grans reptes per les universitats.
• També és sensible a una major equitat en relació al gènere i altres condicionants socials, aspectes que surten en diversos moments del redactat de la llei.
• Hi ha una major consciència de la cultura, de la diversitat lingüística, del patrimoni històric, del valor de l’esport, de la cohesió social i territorial, és a dir de la relació de la universitat amb la resta de la societat.

La majoria d’aquests aspectes i la filosofia general de la llei s’apliquen també a les Universitats privades i de l’Església, que ja en son 37 a tot l’estat. La Llei té un fort caràcter propositiu, finalístic i de principis. És un bon marc, amb un llenguatge molt comú per universitats públiques i universitats privades i de l’Església, només amb uns pocs articles de diferenciació, però amb uns mateixos principis. Es promou el debat cultural, que és sensible a la pluralitat d’opcions i es garanteix la llibertat de càtedra.

Resta en la llei alguna exigència específica per les universitats privades i de l’Església, com és tenir el 50% de doctors en els diferents àmbits o també, semblantment a les universitats públiques, dedicar un 5% del pressupost a programes propis de recerca. És sens dubte un repte donat el que sembla que serà una conjuntura econòmica poc favorable. Tanmateix, amb una interpretació àmplia de la recerca -com fa la mateixa llei- les universitats que tenen una activitat de recerca, transferència i innovació ben segur que estan properes a aquest compliment. O ho estan d’una manera semblant a l’esforç que es demana també a les universitats públiques en el que ha de ser una finalitat conjunta en els propers temps d’una aposta efectiva per la creació de coneixement útil a la societat. Per altra banda, hi ha també un procediment especial, en l’addicional tercera, pel reconeixement dels efectes civils dels títols en les universitats creades abans del concordat entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu del 1979, que afecta els títols obtinguts en estudis eclesiàstics o en les universitats concordatàries.

En la nova llei hi ha una ampliació i major clarificació de les funcions de la universitat amb un llenguatge menys regulatori del que estem acostumats i en consonància amb els principals debats internacionals. S’igualen en les funcions totalment les universitats públiques i les privades i de l’Església. Es planteja la universitat com a espai de llibertat, de debat cultural i de desenvolupament personal i integral. Essent actores en el desenvolupament local i cohesió territorial, les universitats es conceben com a autònomes, democràtiques i participatives. No volem pas dir que no hi hauria modificacions per introduir, però veiem l’avantprojecte coherent amb l’autonomia que es propugna, amb un to propositiu i constructiu, d’acord segurament amb el tarannà del ministre que l’ha promogut. Si no canvia en el tràmit parlamentari, ens sembla, en definitiva, un molt bon marc de treball pels reptes universitaris dels propers anys, també per les universitats privades i de l’Església.