Amb el començament del curs iniciem una sèrie d’entrades al bloc “Universitas” que es podran llegir separadament però també com una sèrie. Tractaran del fet religiós en l’espai públic. S’inclouran reflexions molt diverses: sobre aspectes històrics, que serviran com a fil conductor, però també sobre aspectes religiosos, sociològics i culturals, legals, educatius, o psicològics. Es tractaran les diverses temàtiques de manera força general. Ben segur que aquestes temàtiques requeririen ser desenvolupades amb més extensió, més citacions i matisos, doncs tenen una certa complexitat i aquí en podrem donar només un esbós. Comencem doncs i aprofitem l’avinentesa per desitjar a tots els lectors un bon curs!
La primera qüestió que abordarem és: d’on ve aquesta mentalitat tan arrelada entre nosaltres de que la religió ha d’estar al marge de l’esfera pública. I perquè hi ha països on, malgrat la laïcitat de l’estat, no es fa tant problema del fet religiós. És a dir, com s’entén en diversos països la “neutralitat” respecte el fet religiós en l’esfera pública?
Per tractar aquesta qüestió hem d’abordar una qüestió més àmplia com és d’on venen els models de relació Església-Estat a Europa. La rellevància d’aquestes relacions Església-Estat està en que d’aquí deriva la consideració sobre allò que és públic i com es situa la religió en l’esfera pública. Uns autors que ho reflexionen són Madeley, J. i Enyedi, Z. (2003) en una publicació ja clàssica “Church and State in contemporary Europe: The chimera of neutrality”.
Per endinsar-nos en aquestes reflexions ens hem de situar uns segles enrere, a mitjans del Segle XVII, quan s’acabava la Guerra dels 30 anys a Europa i es signava el 1648 la Pau de Westfàlia. Havia estat una guerra fratricida amb milions de morts que va acabar per l’exhauriment dels combatents. Una guerra religiosa en la que cada monarquia, regne o principat va passar a ser també, en certa manera, una Església. La religió dels habitants d’un territori havia de ser la religió del seu sobirà, com s’havia establert el 1555 el la Pau d’Ausburg, quan en l’àmbit protestant els prínceps territorials passaven a ser també els Primats de les Esglésies.
Hi hagueren regnes amb una única confessió, mono-confessionals, com els del Nord d’Europa (Luterans). Nord Luterà: Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Suècia.
O del Sud d’Europa (Catòlics). Sud Catòlic: Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Espanya, França, Itàlia, Portugal.
També hi havia els països de l’Est Ortodox, que mereixerien també el seu estudi particular.
En aquests països hi havia una única religió i en general no es toleraven les altres religions. Les minories hagueren de convertir-se o emigrar.
Tanmateix entre el Nord Luterà i el Sud Catòlic hi hagué una franja de països multi-confessionals (territoris de l’actual Alemanya, Holanda, Polònia, Suïssa, o del Regne Unit). En aquesta franja de països hi havia una religió majoritària (la del príncep) però es tolerava que hi haguessin minories. Una altra cosa es que les minories s’hi sentissin còmodes (per exemple els calvinistes d’Anglaterra ja a principis del segle XVII emigraren a la Nova Anglaterra, com se sap, fundant els Estats Units, que acabarien essent multiconfessionals). Tanmateix en els països multiconfessionals hi convivien vàries religions la majoritària i les minoritàries i hi havia un cert clima de tolerància religiosa.
Un cop passat el temps i les monarquies van passar a ser estats laics es va crear un patró diferent en la relació Esglésies-Estat en països multi o mono-confessionals. En els països de tradició multiconfessional la “neutralitat” de l’estat va voler dir “no interferir” i acceptar les religions sense més problema com una expressió més de l’esfera pública. En els països de tradició mono-confessional, en canvi, es va entendre que per garantir la “neutralitat” de l’estat s’havia d’excloure la religió de l’esfera pública, és a dir que, a parer de Madeley i Enyedi, aquests estats van conculcar el principi de neutralitat religiosa privilegiant les creences seculars per davant les religioses, de manera que la religió restà situada als marges de la vida pública.
En la següent entrada reflexionarem com aquests patrons diferents es van concretar i accentuar al segle XIX.
Referència: Madeley, J. & Enyedi, Z. (2003). Church and State in contemporary Europe: The chimera of neutrality. Londres: Frank Cass Publishers.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.