Les Escoles de la Pau

Una mirada internacional a l’educació cristiana ens porta a considerar en un lloc destacat les Escoles de la Pau. Fundades fa més de 50 anys per Andrea Riccardi i altres joves quan van iniciar el 1968 a Roma la primera escola popular, deixant el centre de la ciutat i anant a la perifèria. Eren estudiants i volien lluitar contra l'exclusió dels infants desafavorits. Van començar a organitzar classes de repàs després de l'escola, però aviat van entrar a les llars i van descobrir la precària situació de les seves famílies. Aquesta experiència va transformar la seva mirada i la seva acció i varen fundar la Comunitat de Sant’ Egidio.

Pertanyien a una generació idealista, influenciada pel Maig del 68, anys d'ideologies i teories, de revoltes estudiantils. Tot i això, ells es van centrar en l'amistat i la solidaritat, no estaven en contra de ningú. També estaven portats per l'optimisme postconciliar. El Concili va ser una invitació a sortir del centre de les ciutats amb una anada a les perifèries. Seguiren els passos dels sacerdots obrers de França, o de sacerdots que viurien als suburbis de les ciutats, per exemple, a Madrid o Barcelona.

Des del punt de vista pedagògic, es van inspirar en l'experiència de Milani a l’escola de Barbiana, on els nens grans ensenyaven els més petits, donant confiança i prioritat a la paraula. Ara que estem al Centenari de Lorenzo Milani és adequat que recordem la seva pedagogia: La paraula reemplaça la violència, una paraula autèntica motivada per l'amistat. Com Milani aquells joves es van proposar modificar el destí d’aquells nens i nenes traient-los de la marginació i donant-los llenguatge i cultura. Van descobrir el poder de la paraula, de la presència amistosa. Una perspectiva que s’inspirava també en el personalisme comunitari molt central a la reflexió cristiana de l'època (Mounier, Marcel, Maritain, ...).

Des d’aquells primers anys, Andrea Riccardi ha acompanyat la comunitat en la seva expansió a través de 70 països amb més 70.000 nens, molts en contacte amb contextos de violència i conflicte. Per aquesta raó, el nom del moviment va passar a ser Escola de la Pau. L'objectiu és donar centralitat a la perifèria mitjançant la construcció de comunitats. El desenvolupament de l'Escola de la Pau està molt ben explicat al llibre coordinat per Adriana Gulotta ¡A la Escuela de la Paz! Educar a los niños en un mundo global (Ed. San Pablo, Madrid 2018). Tres aspectes de les moltes coses que en podriem dir que ens semblen molt rellevants de l’Escola de la Pau:

La importància de donar suport a la infància. Andrea Riccardi anomena precisament a l’escola com “un món de nens”, perquè els protagonistes són nens de diferents països i cultures, d'entorns desafavorits, en contacte en molts casos amb violència i conflicte. Les veus, la forma de mirar, els sentiments, les experiències de transformació. Són nens a qui la cultura de la pau els ha donat la paraula. I han parlat, n'han expressat el desig d'aprendre. Parlen, riuen, expliquen, tenen alegria. Potser les nostres ciutats no tenen alegria perquè no tenen infància, diu Adriana Gulotta (2018). Hi ha centenars d'històries reeixides, històries reals de superació de situacions desavantatges, històries commovedores. El món és moltes vegades el culte de força, el menyspreu dels nens i els febles, el menyspreu del perdedor, la llei del més fort, la violència, l'abús dels febles, la cultura de l'enemic (l'altre és el causa dels meus problemes). La comunitat -explica Adriana Gulotta- s'ha trobat amb la Camorra, les Maras del Salvador, les guerres de Kosovo, els camps de refugiats del Congo, els nens soldats d'Uganda, els nens invisibles (no registrats, per tant, no n'hi ha) que el programa Bravo fa visibles i rescata des de l'anonimat a Burkina Faso, Moçambic o Malawi; també nens del carrer, "menins", nens feiticeiros (Congo), nens sense família, pacients amb SIDA (Gulotta, 2018). Sant’Egidio ens porta la commovedora veu de nens i nenes i ens ajuda a entendre per què els nens necessiten pau.

Una proposta per als Joves. Els joves voluntaris s’han confrontat per la realitat dels nens i nenes. Són els joves que van assumir i assumeixen la responsabilitat dels seus problemes, s'acosten a la realitat concreta, es fan amics, seguint un desig de solidaritat, de compartir, desig humà que connecta amb la profunditat de l'ànima. Els joves que volen escoltar, donar el seu temps, fins i tot en alguns casos van donar la seva vida: experiències de generositat, gratitud, afecte, d'alegria de viure; experiències d’amistat, participació personal i de compartir. Els nens van aprendre amb ells a ser amics. La seva presència incansable ens recorda que ningú no és irrecuperable. Ens mostren, a través de la seva tasca, que hi ha moltes raons per a l'optimisme, i ens donen l'exemple concret del perquè per canviar la societat hem de començar amb els infants. Adriana Gulotta recorda al seu llibre que Montessori va dir que en la veritable educació, l'adult també experimenta transformació. Aquests joves també canvien. Un segon aspecte és que van demostrar i demostren com les persones poden canviar les coses de manera efectiva si s’ho proposen, i com la pau té una base personal. Començant amb el canvi personal “tot pot canviar”, ens recorda Riccardi (2018). És un exemple per al conjunt de la nostra societat que té, en general, més aviat poques propostes veritablement formatives per als joves.

Una vivència de comunitat: La comunitat de Sant’Egidio. És un compromís de treball en equip de més de 50 anys, enriquit per l'ideal de la vida comunitària, on la lectura de l'Evangeli i la pregària són experiències comunes. Una experiència que mostra la necessitat de donar la benvinguda a tothom, de crear espais segurs per donar suport a la vida, d’apostar per les perifèries. Per exemple, a Catalunya, la Comunitat té cinc escoles de la Pau, activitat parroquial, accions cap a les persones sense llar i compromís i treball amb la gent gran. La comunitat ha desenvolupat una veritable pedagogia de la gratuïtat i d'acostament; pedagogia de l'acompanyament. Han après a llegir la realitat, a veure els signes dels temps, a veure allò universal en allò local, centrant-se en ajudar els pobres. En actuar en comunitat, aprenen i creixen ells mateixos. Relacionen formació i experiència, reflexió i pregària. Actuen com un subjecte local i global alhora. És un exemple com des de l’educació compromesa es pot transformar la realitat.

I del món, què podem dir des de la mirada dels nens i nenes? Quants problemes! Quant patiment! Quantes situacions en què els drets del nen no són possibles! Quants nens sense infància! Però un món de problemes per a nens i joves també són les perifèries europees de Brussel·les, París, Roma, Madrid o Barcelona. Riccardi ens explica com viure junts és també un problema europeu. Donar espai a la infància (promoció de la salut, l'escola, l'alimentació, el registre) humanitza la família, el medi ambient i la ciutat. En aquests contextos, la pau ha de ser ensenyada i practicada. Educar és, doncs, també construir la pau. El futur està en mans dels nens i les nenes (Manifest de 1998).