Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una de les activitats en les que havia de participar i que va posposar l’actual confinament pel coronavirus va ser l’acte de presentació del llibre “Ser persona” del Dr. Valentí Feixas. Es tracta d’un magnífic llibre sobre el pensament pedagògic i l’obra educativa de Pau López Castellote. No vull fer pas un ”spoiler” -com es diu ara- i explicar l’interessant contingut del llibre, però si exposar-ne algun detall significatiu des de la perspectiva dels orígens i evolució de l’Escola Cristiana.

Després d’uns anys difícils de guerra i postguerra, i de rebre una influència decisiva del P. Ramon Orlandis, Pau López junt amb Pere Darder i amb l’ajut del Dr. Jaume Bofill i del Dr. Enric Balcells, van fundar el 1957 l’Escola Costa i Llobera. El nom del poeta mallorquí  va ser escollit precisament en memòria del P. Orlandis, que n’admirava la seva obra. L’escola oferia una educació cristiana i Pau López va encarregar-se del batxillerat i de la formació dels joves. Resta per escriure la història de moltes escoles semblants fundades aquells anys 50’s. Compartien una estreta relació i proximitat amb les famílies, la finalitat de l’educació integral, la renovació pedagògica a partir de reprendre la pedagogia escolar dels temps de la mancomunitat i la república, la incipient catalanitat, el treball de claustre i els valors religiosos confessionals cristians. Algunes d’aquestes escoles com la mateixa Costa i Llobera -amb Pere Darder i Enric Lluch- o Talitha –escola cristiana femenina on n’era directora Teresa Codina, Marta Mata n’era bibliotecària, i on també n’era mestra Anna Maria Roig-, Jordi Cots de Tau i Maria Antonia Canals de Ton i Guida, van ser fundadors  de l’Associació de Mestres Rosa Sensat1. Poc a poc, com explica Valentí Feixas en el seu llibre, algunes d’aquestes escoles varen anar evolucionant cap a models d’escola laica, de no directivitat, de replanteig de la confessionalitat, també empeses per unes noves generacions i uns temps més convulsos del final del franquisme i la revolució social i generacional del maig del 68. Tanmateix Pau López va tractar de trobar,  junt amb altres escoles, com l’escola Santa Anna –dirigida per Roser Soliguer- una formulació i definició com a escoles cristianes, un model d’escola que no existia abans, ja que no provenia dels -denominats llavors- col·legis religiosos.

Els treballs i discussions en els claustres eren intensos aquells anys i el 1970 Pau López va veure com el projecte que havia iniciat s’havia allunyat de les seva visió de la formació cristiana i va deixar amb tristesa el projecte. Uns mesos després el P. Balcells, Provincial dels Escolapis, que coneixia a Pau López de les trobades pedagògiques d’aquells anys, l’hi va proposar iniciar el nou COU dels centres de l’Escola Pia. A aquest projecte l’hi va posar el nom de Jaume Bofill, el catedràtic de metafísica i amic que tant l’havia influït. Els escolapis iniciaven una experiència ben nova i pionera aquells anys donant responsabilitat als laics. Pau López va saber rodejar-se d’un bon equip i a més, acostumat com estava als processos de discussió pedagògica, va realitzar la tasca d’elaborar en col·laboració un ideari i projecte pedagògic del que havia de ser una escola cristiana en una societat que ja decididament albirava uns valors de pluralisme, profund canvi social i també de catalanitat. Moltes promocions de joves van passar pel COU Jaume Bofill.

Pocs anys més tard, al 1977, a l’escola de mestres Blanquerna el P. Francesc Riu, responsable de formació permanent, va organitzar amb la col·laboració de la major part d’ordes religiosos dedicats a l’Educació i de les escoles parroquials unes jornades d’estudi i reflexió sobre “l’Escola Cristiana que volem”2. Blanquerna, s’havia constituït com a Escola Universitària adscrita a la Universitat de Barcelona feia uns anys agrupant les escoles normals del “Sagrat Cor” de la diòcesi de Barcelona, la de Sant Joan de La Salle de Cambrils i la de Sant Joan Bosco de Sentmenat. Era una època d’optimisme postconciliar i també social i cultural pels nous temps que s’obrien amb la democràcia a Espanya i l’autonomia de Catalunya. Blanquerna havia transformat la formació universitària molt a fons a partir dels principis de l’educació personalitzada de la llei de 1970. Havia creat el denominat “mètode Blanquerna”, inspirat en els treballs del Jesuïta francès Pierre Faure, i amb la direcció del pedagog i germà de la Salle Ramon Farrés. Aquells anys varen suposar la creació d’un model d’educació superior molt avançat pedagògicament en el que es van formar moltes generacions de mestres.

A partir d’aquell procés participatiu del 1977 el model de l’Escola Cristiana es va anar obrint pas. S’havia d’anar cap a un model d’escola que fes una aportació en el context de pluralisme social i els valors democràtics, oberta i participativa, il·lusionant i amb projecte educatiu propi. Va néixer l’Escola Cristiana de Catalunya i va començar la seva tasca el Secretariat de l’Escola Cristiana de Catalunya. Francesc Riu, el seu primer secretari general,  va donar molta importància a la formació per preparar el futur i aquell model iniciat per alguns pedagogs pioners com fou Pau López es va generalitzar. L’Escola Cristiana, era un ideal encara, un model nou d’escola, un projecte renovador, que volia col.laborar amb el conjunt del sistema educatiu, un model al que van confluint tots els col·legis religiosos amb diferents ritmes i intensitats.

No puc pas ara explicar les fites assolides des de llavors per l’Escola Cristiana. Només ressaltar que amb el transcurs dels anys s’hi han format generacions i generacions de nens i nenes i nois i noies. Aquesta història sens dubte ha tingut moments rellevants, per exemple: Quan es van aprovar la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (la LODE de 1985 en la que el P. Riu va contribuir), l’adaptació als principis psicopedagògics de la LOGSE, en el que les escoles cristianes van aportar i decididament adaptar-se, la catalanitat i arrelament al país, la proposta educativa d’educació integral, l’escola amb valors democràtics, la formació cristiana, l’acolliment dels immigrants nouvinguts, l’atenció a la diversitat, etc. No ha estat exempt aquest procés tampoc, es clar, de problemes, alguns derivats del amplament reconegut com a insuficient model de finançament. La Llei d’Educació de Catalunya va constituir un marc de col·laboració inèdit a l’Estat en el que es reconeix que les escoles concertades formen part del Servei d’Educació de Catalunya. Per la seva banda, el Secretariat de l’Escola Cristiana, al llarg dels anys, ha anat prestant serveis i facilitant la col·laboració en xarxa. Per altra banda algunes de les escoles cristianes també van ser pioneres en la innovació pedagògica -com Col·legi Montserrat o Jesuïtes Educació- en la recent denominada “primavera pedagògica”, procés de transformació en el que s’han anat implicant de forma bastant generalitzada les escoles cristianes.

Un apunt sobre l’Escola Cristiana avui: Professors i directius m’expliquen com les escoles cristianes han respost a la crisi actual arrel del coronavirus. Més enllà de les classes telemàtiques on-line, que han comportat també un esforç d’adaptació en una situació ben difícil, en la que les famílies estan també fent esforços, en general les escoles cristianes han respost a la situació des del propi model educatiu. Un estudi de la UAB, ben neutral, realitzat en els primers quinze dies de confinament explica que els centres concertats van reaccionar de manera més intensiva que els públics en tasques escolars i interacció amb els alumnes3. Ben segur però que hi ha de tot en ambdues xarxes. El que si és cert, pel que m’arriba, és el gran esforç que s’ha realitzat per la connectivitat a tots nivells. Hi ha hagut també una gran dedicació a l’acolliment personal. Els departaments d’orientació, de pastoral, estan treballant intensament en l’acompanyament emocional o espiritual -si es requereix- més enllà de l’acompanyament acadèmic. Hi ha situacions ben complicades, que han impactat a les famílies però també han arribat als educadors i directius. Hi està havent molt compromís entre  el professorat, alumnes i famílies i un treball molt intens.

Els valors de l’educació personalitzada, els valors cristians, el treball en equip, la implicació de les famílies, el respondre a les necessitats vitals dels infants i joves, la renovació pedagògica i el projecte educatiu, s’estan posant a prova en moments de gran dificultat per tots. Les intuïcions i projectes d’aquells pedagogs pioners, que van posar unes bases que son vigents avui, s’han manifestat ara, que és quan més s’han necessitat la personalització per acollir les dificultats i l’autèntica innovació al servei de la finalitat de l’educació integral. La resposta general positiva és doncs també el resultat del llegat d’aquells pedagogs inicials que hem citat i que van deixar una forta empremta. Ens cal recuperar aquests pedagogs, com fa el llibre del professor Freixas,  i els valors que representen. En podem aprendre que, quan els projectes col·lectius estan ben fonamentats, hi ha anticipació i les persones estan formades i compromeses en el treball, quan hi ha equips amb criteris, valors i maneres de fer continuades i coherents en el temps i que donen ànima als projectes, les respostes apropiades als problemes sorgeixen de forma natural quan es necessiten. En l’Escola Cristiana hi ha unes bases molt sòlides i també necessàries pel món en el que estem que ben segur seguirà valorant el conjunt de la societat. 

 

Referències:

1 Feixas, V. (2019). Ser persona. Vida, pensament pedagògic i acció educativa de Pau López Castellote (1929-1994). Lleida: Pagès editors.

2 Gallifa, J. (2019). Blanquerna (1948-2018). Evolució del projecte d’educació superior i aportacions a la pedagogia universitària. Lleida: Pagès editors.

3 Fundació Escola Cristiana de Catalunya (2020). Els centres concertats han reaccionat de manera més intensiva que els públics en tasques escolars i interacció amb els alumnes. FECC informa, 268 (20/04/20)