El 20 de març del 2023 s’ha acomplert el centenari de l’obertura de la tomba de Tutankamon, trobada gairebé intacta a la Vall dels Reis a Tebas, Egipte. Té alguna cosa a dir-nos aquest esdeveniment a la nostra tradició religiosa judeocristiana?
El llibre “El legado perdido de Tutankamon” d’Andrew Collins i Chris Ogilvie-Herald (2022) dona algunes respostes, posant en valor la descoberta de la tomba oberta el 1923 just fa cent anys per Howard Carter i Lord Carnavon, i fent una interpretació de la troballa. S’ha de dir tanmateix que immergir-se en la vasta història egípcia és sempre complex per un no especialista com és el meu cas. Efectivament l’intent d’abordar la història de l’Antic Egipte és sempre desbordant: Un lapse de més de 3000 anys amb períodes, com el de la troballa que ens ocupa, que ens han arribat amb molta nitidesa. Sempre amb una presència molt important de la dimensió religiosa, politeista, amb cultes que van anar evolucionant, amb una gran riquesa simbòlica i artística.
La obertura de la tomba del jove Faraó fou un esdeveniment important per l’arqueologia, però també per la comprensió d’un període molt interessant de la història d’Egipte com fou el període monoteista denominat d’Amarna de la XVIII dinastia. El seu interès per nosaltres és que la majoria d’egiptòlegs situen en aquesta dinastia -o entre aquesta i la següent- el faraó que va nomenar com a visir al Josep bíblic, fill de Jacob, i que va acollir els Israelites; així com els faraons, anys més tard, de la opressió als Israelites i de l’Èxode, és a dir l’època mosaica. Això hauria passat uns segles abans de l’escriptura definitiva dels textos de la Torà tal i com els coneixem.
És la hipòtesi que va desenvolupar també Freud en la seva obra “Moises i el monoteisme” (1939), d’un Moisès històric Egipci. Segons aquesta versió, també de l’historiador egipci Manetón, que va arribar a través del “Contra Apión” de Claudio Josefo, historiador hebreu que argumentava en contra d’aquesta hipòtesi, Moisès hauria estat un sacerdot Egipci que va sortir d’Egipte amb altres sacerdots i fidels monoteistes del període d’Amarna esmentat, una vegada va col·lapsar el sistema, mentre Egipte retornava al culte politeista. La tomba de Tutankamon va contribuir a proporcionar més dades sobre aquesta hipòtesi històrica.
Seguint aquesta hipòtesi el llibre de Collins i Ogilvie-Herald, amb noves dades, ressegueix l’Èxode i -de manera ara sí més especulativa- busca la ubicació del mont Sinaí, l’Horeb, explicant també l’origen del culte al Déu Yahvé. Explora també la religió Abrahamica originària, comparant-la amb d’altres de cultures nòmades, amb el seu característic caràcter lunar, i explicant la novetat que va suposar, així com la fusió d’aquesta tradició amb la també monoteista de Moisès (que fa equivalent com Freud al culte monoteista al Déu egipci Atón, d’on derivaria el nom diví Adonai hebreu) i els sacerdots egipcis que configuraren una de les tribus dels israelites: els Levites.
El llibre esmentat aprofundeix amb les vicissituds de la troballa de la tomba i els debats que va avivar sobre el període d’Amarna. Al costat del esmentat element religiós desenvolupa d’altres relats, que sintetitzem breument:
L’argument central és com fou la descoberta, quins van ser els protagonistes, quins esdeveniments van passar, com ho va tractar la premsa, com es van gestionar les troballes interiors de la tomba i com ho van administrar les autoritats, especialment el govern britànic. Aquesta troballa vingué envoltada de misteri, pel fet de la mort sobtada de Lord Carnavon poc temps després i del seu ajudant, amplament tractats a la premsa de l’època, per la suposada maledicció per haver obert la tomba.
Un altre aspecte que explora el llibre és el ja esmentat període d’Amarna. La descoberta de la tomba va aportar noves dades i especulacions sobre el període de Akenaton, pare de Tutankamon i primer faraó monoteista, i del període d’Amarna i amb noves dades de recerques recents especula sobre la possibilitat d’una epidèmia com a causa de l’esfondrament del període. Aclareix també que la mort de Tutankamon, sobre la que tant s’ha especulat, fou per un accident segons les noves troballes. El període del jove faraó s’estudia doncs amb precisió, així com els seus vincles familiars amb Akenaton i Nefertiti i els diversos protagonistes d’aquest període.
El llibre explora també com a partir de 1917 va iniciar-se el sionisme liderat pel químic jueu Jaim Weizmann i com aquest procés internacional va interferir en la interpretació del llegat de la tomba de Tutankamon que es descobria en ple procés sionista pocs anys més tard. Com se sap aquest moviment va acabar amb la creació de l’estat d’Israel el 1948. El llibre exposa també com les diverses potències es van situar en aquest afer de natura política i com l’element religiós, protestant i jueu, no només no en va ser aliè, sinó que va esdevenir central en l’impuls per a la creació del nou estat.
En definitiva aquests relats, amb alguns components especulatius, i que són de períodes molt diferents, separats per mil·lennis, sorprenentment encaixen i són de molt interès per la nostra tradició Judeo-cristiana. Expliquen esdeveniments, alguns que van passar fa més de 3300 anys, i que ens diuen encara coses destacables avui. Podem reflexionar sobre com n’és de difícil entendre l’evolució humana, la mateixa història de la humanitat, sense que hi tingui un lloc destacat la comprensió de la dimensió religiosa.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.