Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

“Deu-me la fe dels meus pares” fa la coneguda cançó que m’ha vingut en aquests temps de dol per la mort del meu pare. El meu pare ens va donar moltes coses, però sobretot el seu exemple de fe i també de vida, doncs era un home de fe coherent en l’obrar. El seu traspàs m’ha portat a un temps de silenci i de reflexió. Un aspecte d’aquesta reflexió ha estat sobre la fe i les obres, una qüestió que ha estat teològicament prou controvertida en el transcórrer de la història, i que voldria compartir per posar en valor la senzillesa de l’exemple de vida que ens va donar el meu pare.

Potser són coses que ja se saben i se n’ha parlat (per exemple Josep Lligadas a Catalunya Religió), però no està de més recordar-les, encara que sigui fent-ne una reflexió potser intel·lectualizada, que és el que puc fer aquí en petita recordança. Parlem doncs de la fe i les obres.

Una de les frases de l’evangeli segurament més interpretades en el transcurs de la història ha estat la següent de Sant Pau: Nosaltres sabem, en efecte, que l’home és fet just gràcies a la fe, al marge de les obres de la Llei” (Rm  3,28)

Sant Pau volia exposar la novetat del cristianisme als jueus convertits i als nous cristians provinents de religions paganes, cercant el punt de trobada en la fe en Jesucrist. Havia conegut molt bé les “obres” tal i com les entenien els jueus fariseus del seu temps, les mitzvot de la Llei rabínica que eren preceptes més amplis i detallats que els Manaments de la Llei donats per Déu a Moisès al Sinaí. També la manera d’entendre el compliment de la Llei dels saduceus. En els debats que es produïren va insistir a tots, jueus i no jueus, en donar centralitat a la fe.  

És conegut que Martí Luter va afegir la paraula “només” al “gràcies a la fe” d’aquesta frase, quan va traduir la Biblia a l’alemany, adduint que aquest és el significat que Sant Pau volia donar a les seves paraules, inaugurant la traducció moderna, per uns, però per altres infringint la tradició de no alterar el textos sagrats. Sabem que aquesta màxima de la “sola fe” i no les obres anava dirigida a rebutjar les indulgències concedides per l’Església, abundants en el seu temps. La Reforma protestant va fer d’aquest principi una fonamentació que, junt també amb motivacions polítiques, va dividir la cristiandat, com explica molt bé Antoni Gelonch en el seu llibre sobre Luter. On queda doncs l’obrar?

Un coetani humanista de Luter, Erasme, partidari d’una reforma a l’interior de l’Església, defensava el lliure arbitri que Luter negava. Erasme deia –simplificant- que som lliures per decidir estimar. Encara que per la neuropsicologia sabem avui que el lliure albir es petit, però esdevé significatiu quan l’home té la possibilitat de decidir sortir de les inèrcies, en llenguatge religiós diríem del pecat, penedir-se, decidir posar estimació, canviar la pròpia natura reactiva. Malgrat la raó afinada d’Erasme, els humanistes en general cregueren que es salvaven per sí mateixos. D’aquí la separació de l’humanisme i la religió, sobretot en l’àmbit protestant, però tampoc la Contrareforma va seguir el camí humanista.

També els moralistes creuen que la salvació ve pel fet de “ser bons”, per seguir les normes d’allò que és el formalment correcte. Són, per posar un símil evangèlic, com el germà gran del fill pròdig, fan el correcte en lloc del penediment i la transformació personal del fill petit. La paràbola ens ensenya que la salvació està no tant en l’obrar bé sense més, sinó en Déu i la seva gràcia que es manifesta quan hi ha penediment i retorn.

La fe, fides en llatí, es pot traduir com a creença, però també vol dir fidelitat. En grec hi ha la paraula pistis (també fidelitat), i en hebreu emunah, que també vol dir fidelitat i fermesa. La fe des d’aquesta accepció és doncs quelcom observable en comportaments i accions. Es a dir que la fe es fidelitat a la Llei. “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud” diu Jesús (Mt 5,17). La Llei o els Manaments, o si es vol el seu resum d’estima Déu i estima els altres com a tu mateix (Mc 12,30-31). Així la fe es fa manifesta en l’amor, en la caritat, és fides caritate formata. Porta implícits els actes d’estimació, “la fe sense obres es morta”, diu la carta de Jaume (Jm 2,26).

L’obrar en l’estimació genuïna pot ser un punt de trobada entre confessions religioses diferents i fins i tot amb postures allunyades agnòstiques o atees. El cristià, tanmateix, sap que per la fe i el penediment s’acosta a la salvació. Aquesta consciència és fonamental quan els temps o les circumstàncies són difícils, quan la vida no és fàcil.

Aquest és l’exemple de vida del meu pare i de com van viure la fe molts de la seva generació. En podem aprendre que, des de l’estimació genuïna, tal vegada el món d’avui pugui entendre millor la lògica de la fe, com ho van fer els primers cristians amb Sant Pau. L’exemple d’aquesta generació pot ajudar-nos doncs a explicar al món d’avui en què creiem els cristians. Per això devia recordar en aquests temps de dol la cançó que amb senzillesa diu: “deu-me la fe dels meus pares”.